Per Juan Diego Mata
Per què, en molts casos, la sentència no és suficient i l'acord esdevé imprescindible
1. El problema: resolucions que no pacifiquen
Hi ha una cosa profundament paradoxal en el sistema judicial contemporani: obtenim sentències, però no sempre obtenim solucions. És a dir, el conflicte es resol sobre el paper… però segueix viu a la realitat. I en aquest punt —incòmode, freqüent i poc reconegut— és on la mediació deixa de ser una alternativa per esdevenir, senzillament, l'única sortida eficaç.
Perquè convé dir-ho sense embuts: una sentència no és sinònim de compliment. A la pràctica diària de qualsevol despatx s'acumulen resolucions fermes que, per múltiples raons, no arriben a executar-se en els seus propis termes. Procediments dexecució llargs, insolvències estratègiques, resistència passiva del condemnat o, directament, manca de voluntat real de les parts per tancar el conflicte. El resultat és conegut: el litigi muta, però no desapareix.
L'execució judicial –aquest gran oblidat del procés– es converteix en una segona batalla. I sovint més complexa que la primera. Es multipliquen els incidents, es dilaten els terminis i, mentrestant, el conflicte original s'enquista. El sistema ha complert formalment la seva funció, però ha fracassat materialment en allò essencial: pacificar la relació jurídica.
2. La mediació com a resposta pràctica
Aquí és on la mediació comença a guanyar terreny, no pas per idealisme, sinó per pura necessitat pràctica.
2.1. Compliment, flexibilitat i coresponsabilitat
La mediació introdueix un element que el procés judicial, per definició, no pot oferir: la voluntat de les parts com a motor del compliment. Quan un acord neix del propi interès dels qui estan en conflicte —i no pas d'una imposició externa— es disparen les probabilitats de compliment. No per màgia, sinó per lògica.
Davant la rigidesa de la sentència, la mediació aporta flexibilitat. Enfront de la imposició, coresponsabilitat. I davant de l'execució forçosa, compromís voluntari. Pot semblar una obvietat, però al món jurídic no sempre ho és: les persones compleixen millor allò que han decidit que allò que els han imposat.
2.2. Atendre l'arrel real del conflicte
A més, la mediació permet abordar una cosa que el procés judicial tendeix a ignorar: l'arrel real del conflicte. Perquè, siguem honestos, molts plets no són únicament jurídics. Són econòmics, emocionals, estratègics o, de vegades, simplement comunicatius. La sentència resol la qüestió jurídica, sí, però deixa intacte —quan no agreujat— la resta del problema.
No és casualitat que determinats conflictes recurrents (societaris, familiars, contractuals de llarga durada) generin litigis en cadena. Es guanya un plet… i s'obre el següent. En aquest context, la mediació no sols resol un conflicte concret, sinó que pot prevenir els futurs.
3. Límits del model exclusivament litigiós
Per descomptat, la mediació no és una panacea. No tots els conflictes són mediables ni totes les parts estan a disposició de negociar. Però el que sí que resulta cada cop més evident és que el model exclusivament litigiós presenta límits estructurals difícils d'ignorar.
4. Context a Espanya: impuls cap als MASC
A Espanya, l'impuls normatiu recent cap als mitjans de solució de controvèrsies adequats (MASC) no és casual. Respon a una realitat objectiva: el sistema judicial no pot, per si mateix, absorbir i resoldre de manera eficaç tots els conflictes que se li plantegen. I encara menys garantir el seu compliment efectiu.
Aquí és on la mediació adquireix un paper protagonista. No com a substitut de la jurisdicció, sinó com a complement necessari. Com a filtre previ en molts casos, però també com a via paral·lela fins i tot en fases avançades del procediment.
5. Canvi de mentalitat i rol del professional jurídic
La ironia —si es permet— és que durant anys s'ha percebut la mediació com una solució “tova”, gairebé residual, davant de la suposada contundència de la sentència. I, tanmateix, l'experiència demostra tot el contrari: la solució més ferma no és la que s'imposa, sinó la que es compleix.
Donar protagonisme a les parts no és una concessió, és una estratègia. Suposa reconèixer que el conflicte els pertany i que, en moltes ocasions, són elles les que estan en millor posició per resoldre'l de manera efectiva. El paper del professional jurídic, en aquest context, no s'afebleix; evoluciona. Passa de ser exclusivament litigador a convertir-se també en estrateg del conflicte.
I això exigeix un canvi de mentalitat. Perquè no es tracta d'escollir entre plet o mediació, sinó d'entendre quan cada eina és adequada. Persistir en la judicialització sistemàtica dels conflictes, fins i tot quan se sap que lexecució serà problemàtica, no és rigor jurídic; és inèrcia.
En definitiva, la pregunta ja no és si la mediació té sentit, sinó quan esdevé imprescindible. I la resposta, cada cop més freqüent, és incòmoda però clara: quan l'objectiu no és guanyar una sentència, sinó tancar un conflicte.
Perquè, al final, l'èxit no es mesura en resolucions dictades sinó en conflictes realment solucionats. I en aquest terreny, la mediació —amb tota la seva aparent discreció— està demostrant una eficàcia que el sistema tradicional, per ell mateix, no sempre assoleix.
T'agradaria dedicar-te professionalment a la mediació o especialitzar-te en alguna de les branques? Estàs al lloc correcte, a EIM oferim una àmplia varietat de formacions a l'alçada dels teus objectius més ambiciosos.
