Què estem deixant de fer tots? Cap a una veritable coresponsabilitat en la mediació.
Hi ha paraules que repetim com a mantres.interès superior del menor, protecció, coordinació, parentalitat responsable—però que, a la pràctica, es converteixen en decorat institucional. Sona bé. Queda bé. Però no canvia res.
La veritat incòmoda és aquesta: quan un menor queda atrapat en un conflicte d?alta intensitat, no falla una persona. Falla un sistema sencer.
L'esport nacional és passar-se la pilota. En els casos difícils, cada professional té un refugi perfecte:
“Això correspon al jutjat.”
“Això és cosa de serveis socials.”
“Això ho decidirà el psicòleg/òloga.”
“Això ho resoldrà la mediació.
” Això ho arreglaran els advocats/des.”
I mentre tots es protegeixen, el menor queda desprotegit. La responsabilitat col·lectiva comença quan deixem de jugar a “això no és meu” i acceptem que si un nen pateix, és de tots.
La mediació en alta conflictivitat no és un requisit previ ni un formalisme. És un espai on es veu —sense filtres— allò que el sistema no vol mirar:
- progenitors desbordats,
- narratives destructives,
- menors atrapats al mig,
- professionals que arriben tard,
- decisions que es prenen per inèrcia.
La mediació no arregla miraculosament, però revela. I el que revela incomoda.
Per això alguns prefereixen evitar-la.
Tots parlem d´ètica professional. Però l'ètica real no és als codis, sinó a les decisions difícils:
- dir “no” quan tots volen un “sí”,
- aturar un procés encara que generi enuig,
- no permetre que un menor sigui usat com a argument,
- no accelerar un procediment només per “treure's el cas de sobre”.
L?ètica no és un discurs. No és un powerpoint. És un límit.
I en alta conflictivitat, posar límits salva els menors.
El sistema no falla per manca de recursos: falla per manca de coratge Recursos falten, sí. Però el que més falta és valentia professional:
- valentia per coordinar-se,
- valentia per incomodar,
- valentia per dir el que ningú vol sentir,
- valentia per assumir que sols no podem.
La responsabilitat col·lectiva no és un concepte amable. És un desafiament directe: estem disposats a fer el que toca, encara que no sigui còmode?
El que realment protegeix un menor .No és un informe brillant. No és una sentència impecable. No és una mediació perfecta. No és un protocol nou. No és un canvi de nom duna institució.
El que protegeix un menor és la coherència del sistema. La suma de decisions valentes. La capacitat de cada professional de mirar més enllà del despatx. La voluntat de no deixar que el conflicte adult colonitzi la vida del nen.
En alta conflictivitat, no n'hi ha prou de ser bon professional. Això és el mínim.
El que marca la diferència és ser coresponsable. I això implica deixar de mirar cap a una altra banda, deixar de protegir parcel·les i començar a protegir qui realment importa.
Perquè quan un menor està en joc, la pregunta no és: “Què em toca fer a mi?” sinó: “Què estem deixant de fer tots?”
Per: Jordi Casajoana Feliu
Visita la web de EIM Escola Internacional de Mediació per saber-ne més.
També pots veure a LinkedIn el nostre docent Jordi Casajoana | LinkedIn
