Jo em vaig enamorar, i tu?: La mediació 18 anys després

Corria l'any 1995 quan vaig conèixer la mediació, quan me'n vaig enamorar, quan vaig decidir que seria per a tota la vida. Mai no sabré que hagués passat si no hagués fet el pas, però avui només puc dir que cada dia m'enamora més i que tant de bo estigui al meu costat durant tota la vida. No hi havia normativa, no hi havia un marc en aquella època que pogués “protegir” la nostra relació, però va arribar l'any 1998; aquell any vaig comprendre que el meu “matrimoni seria per a tota la vida”. Per fi la nostra relació estava d'alguna manera reconeguda, per fi es “legalitzava”, encara que fos una mera recomanació, com quan la família et diu, si estàs il·lusionat segueix endavant. El 21 de gener de 1998 sorgia LA RECOMANACIÓ QUE VA DONAR LLOC A L'INICI DEL RECONEIXEMENT LEGAL A EUROPA DE LA MEDIACIÓ que COMPLEIX LA SEVA MAJORIA D'EDAT (La RECOMANACIÓ NÚM. dels Ministres)”.

I avui 21 de gener de 2016, 18 anys després, vull explicar com ha estat la nostra relació, com ha estat i és una vegada que ha anat enamorant més i més companys d'aquesta increïble professió.

La justificació de la seva recomanació continua estant latent….el nombre creixent de conflictes familiars, particularment els que resulten d'una separació o divorci, i fent notar les conseqüències perjudicials dels conflictes…. la necessitat d'assegurar la protecció de l'interès superior del menor….. analitzant les característiques específiques dels conflictes familiars i sobretot que la RELACIÓ EN EL TEMPS CONTÍNUA;

I sobretot reconeixent els avantatges d'aquest mètode com la millora de la comunicació, o la reducció de costos de tota mena, ens llançava aquest text el “missatge lapidari” que encara que moltes vegades no hem volgut atendre, ja és “lapidari” per treballar per i per a la mediació: RECOMANEM ALS GOVERNS DELS ESTATS MEMBRES, INSTITUIR O PROMOURE LA MEDIACIÓ FAMILIAR O REFORÇAR LA JA EXISTENT.

Per què no intentem el que es recomana?; perquè ens costa reconèixer la raó?, perquè moltes vegades és difícil que allò públic adopti decisions? Jo crec que els mediadors ja vam fer el pas, molts companys i companyes de diferents professions d'origen hem assumit i adoptat aquesta recomanació, en post de clients i de la cerca de la qualitat de la justícia que sorgeix de les cendres d'un conflicte.

Espero que cada lector tregui la seva pròpia conclusió, però aquest post no és res més que per analitzar aquesta majoria d'edat.

Aquesta recomanació es basava sota uns criteris molt raonables, dels quals el temps han donat o tret la raó, sense ser exhaustiu i analitzar molts que no tenen potser un debat concret, em permeto esmentar els més controvertits, sent els següents:

1. Els Estats són lliures de determinar quines són les qüestions o els casos coberts per la mediació familiar: si no existia un límit, no podíem entendre aquests anys perquè els inicis es basaven només en crisis matrimonials i/o les seves conseqüències. Encara sort que l'experiència ha estat la que va anar donant la raó a l'ampliació de cobrir més casos i perquè no… qualsevol conflicte sorgit de les relacions familiars.
2. Pel que fa a l'Organització dins de cada país, de la mediació, en principi no havia de ser obligatòria, assumint la dita de “dos no arriben a un acord si un no volen, bé sigui per la via del sector públic o del sector privat. I la pregunta és: hem avançat en algun d'aquests sectors? Si parlem del públic molt molt lent, per no dir gairebé imperceptible. Cal un salt de qualitat de les nostres administracions, perquè de veritat “donin el seu braç a tòrcer” i apostin definitivament per una “mediació professional” en què puguin seure en situació d'igualtat, els ciutadans i el poder públic on hi hagi la discrecionalitat . I en l'àmbit privat, saber difondre cadascun de nosaltres la mediació, saber que ningú hi aposta, si nosaltres mateixos no som els seus principals valedors davant la societat.
3. Conforme al mediador, res no he de dir ja que si bé seria molt ampli el debat sobre el seu formació, que durant aquests anys ens va portar a parlar d'hores, experts, màsters. No vull més que dir que la importància no és aprendre aquesta professió… sinó a “aprehendre-la”, fer-la nostra, sentir-nos mediadors
4. Els Estats devien facilitar l'aprovació dels acords de mediació per l'autoritat judicial o una altra autoritat competent a què les parts ho sol·licitin i facilitar els mecanismes dexecució daquests acords conforme a la legislació nacional. Un aspecte que hem de millorar, serveixi com a exemple ja que si bé la llei Nacional de 2012 així ho reconeix, també és cert que en molts assumptes no es reconeix aquesta tasca irreprotxable que pot desenvolupar un mediador en un procés ja que es tracta de aconseguir que siguin les mateixes parts les propietàries de les seves decisions i més en un àmbit privat on han de tenir i poden tenir un ple dret a la seva autodeterminació. L'elevació a públic no ha de ser una inspecció, sinó una consolidació de l'acord. Així es reconeix quan la recomanació parla de “reconèixer l'autonomia de la mediació i la possibilitat que s'hagi tingut lloc abans, durant o després d'un procés judicial”.
5. Finalment, referir-me a la promoció i accés a la mediació. La recomanació parla que "Els Estats han de promoure el desenvolupament de la mediació familiar, especialment per mitjà de programes d'informació dispensats al públic per permetre una millor comprensió d'aquesta manera d'acord amistós de litigis familiars". Aquesta promoció 18 anys després, o no ha estat suficient o no ha estat eficaç. Cada dia hi ha més professionals acreditats, qualificats… però no hi ha mediacions.

Una eficaç promoció hauria portat a revertir aquestes apreciacions que he volgut compartir; per això es torna a insistir a “esforçar-se a adoptar les mesures necessàries per permetre a les parts l'accés a la mediació familiar”

I acabo. Potser com vaig començar; cada dia n'estic més enamorat, però amb el símil de dret civil, si bé compleix avui la majoria d'edat, recordo els moments viscuts de la quantitat d'alumnes del que he après més del que jo els he pogut ensenyar , però sobretot avui, que malgrat la seva “majoria d'edat”, encara no és independent, encara no té feina, encara no es pot independitzar, encara es continua formant. Tant de bo quan torni a escriure als 20 o 25 aniversaris parlem d'una realitat eficaç, per la qual al seu dia va néixer. Feliç aniversari amiga.

Javier Alés, Sevilla 21 de gener de 2016.