Una violència que interpel·la directament a la protecció infantil
Durant molt de temps, la violència de gènere va ser compresa socialment i institucionalment des d'una mirada centrada gairebé exclusivament en la dona com a víctima principal, deixant en un segon pla els fills i filles que convivien en aquests contextos. Tot i això, en els últims anys ha anat guanyant visibilitat una realitat que obliga a ampliar aquesta mirada: la violència exercida sobre nens, nenes i adolescents com a forma de danyar, controlar o castigar les seves mares. Aquesta forma específica de violència s'anomena violència vicària, i el seu reconeixement ha suposat un canvi profund tant en la comprensió del fenomen com en els models d'intervenció.
Parlar de violència vicària és parlar d'una de les expressions més cruels de la violència masclista, perquè instrumentalitza la infància com a mitjà per infligir mal. En aquests casos, els menors no són testimonis col·laterals ni víctimes indirectes de la violència, sinó objectius deliberats dins una estratègia de control i destrucció emocional. L'agressor utilitza allò que la mare més vol —els seus fills i filles— com a mecanisme per exercir poder, produir patiment o mantenir domini fins i tot després de la ruptura de la relació.
Aquesta comprensió suposa una transformació substancial: obliga a deixar de considerar els nens i nenes com a mers acompanyants de la violència per reconèixer-los com a víctimes directes. I aquest reconeixement no és només conceptual, sinó profundament pràctic, perquè canvia com prevenim, com protegim i com intervenim. Per als qui treballem en l'àmbit de la infància, la violència vicària interpel·la directament el sistema de protecció, qüestionant les nostres respostes institucionals i recordant-nos que protegir la infància implica també comprendre les formes complexes en què la violència s'hi pot exercir.
Quan els fills i filles són utilitzats com a instrument de dany
La violència vicària no es limita als casos més extrems que ocupen titulars quan un pare assassina els fills per danyar la mare, encara que aquests casos hagin contribuït a visibilitzar el fenomen. La seva expressió pot adoptar múltiples formes, moltes menys visibles, però igualment destructives. Es pot manifestar mitjançant amenaces relacionades amb els menors, manipulació emocional, incompliments intencionats a les cures, utilització de visites per generar patiment, interferència en els vincles afectius, instrumentalització judicial o conductes orientades a deteriorar el benestar dels fills per castigar la mare.
Precisament una de les dificultats per identificar aquesta violència és que no sempre apareix en formes explícites o fàcilment reconeixibles. Sovint s'infiltra en dinàmiques relacionals complexes on el mal a la infància es produeix com a part d'una estratègia continuada de dominació. I això exigeix una mirada professional especialment afinada, capaç de detectar que determinades conductes no responen només a conflictes parentals o dificultats de coparentalitat, sinó a formes de violència.
En aquests contextos, els menors poden quedar atrapats en lleialtats impossibles, ser convertits en missatgers del conflicte, assumir rols impropis per a la seva edat o ser exposats a manipulacions que erosionen profundament el desenvolupament emocional. La violència vicària trenca la idea d'infància com a espai protegit i converteix nens i nenes en territori on es lliura la violència.
La infància com a víctima directa: conseqüències invisibles i profundes
Un dels grans avenços en la comprensió d‟aquesta realitat ha estat reconèixer que l‟exposició a violència de gènere ja constitueix per si mateixa una forma de victimització infantil. Però en la violència vicària aquesta afectació adquireix una dimensió encara més intensa perquè el dany no només és presenciat, sinó dirigit.
Les conseqüències poden ser profundes i múltiples. Des de l'impacte traumàtic fins a dificultats en l'aferrament, alteracions emocionals, ansietat, simptomatologia depressiva, problemes de conducta, culpa, hipervigilància o afectacions en la construcció de la identitat i la seguretat bàsica. Moltes vegades parlem de ferides que no sempre s'expressen de manera immediata ni visible, però que poden marcar profundament els itineraris vitals de nens, nenes i adolescents.
Un dels elements més complexos és que aquest dany no es produeix només en episodis concrets, sinó que es pot instal·lar com a experiència relacional. Quan els que haurien de representar protecció es converteixen en font d'amenaça o instrumentalització, s'esquerden bases fonamentals del desenvolupament emocional. I reparar aquestes fractures requereix més que allunyament de l'agressor; exigeix processos sostinguts dacompanyament, reparació i reconstrucció de seguretat.
Especialment a la infància, on el desenvolupament depèn profundament d'enllaços segurs, aquest impacte pot condicionar autoestima, regulació emocional, relacions futures i percepció del món com a lloc segur o amenaçador. En adolescència, a més, poden aparèixer manifestacions més complexes, com ara conductes de risc, dificultats vinculars o reproducció de models violents.
Comprendre aquestes conseqüències és essencial per no reduir la violència vicària a una qüestió exclusivament judicial o penal. Estem també davant d'una qüestió de trauma infantil.
Violència vicària i sistemes de protecció: desafiaments pendents
Reconèixer l‟existència d‟aquesta violència també obliga a revisar críticament com responen els sistemes de protecció. Perquè encara que s'han produït avenços normatius i més sensibilització, persisteixen desafiaments importants en la detecció, valoració del risc i intervenció.
Un té a veure amb superar mirades adultocèntriques que encara, de vegades, analitzen aquestes situacions des del conflicte entre progenitors en lloc de fer-ho des de la protecció infantil. Quan es minimitzen riscos sota lectures de “conflictivitat familiar” o s'invisibilitza l'impacte en els menors, es corre el risc de deixar sense resposta situacions profundament perjudicials.
La violència vicària exigeix que serveis socials, sistema judicial, recursos especialitzats, protecció de menors, salut mental i àmbits educatius puguin llegir aquestes realitats des de marcs compartits de protecció. No n'hi ha prou d'intervenir sobre la violència cap a la dona si no s'incorpora de manera explícita a la infància com a subjecte de protecció.
Aquí la coordinació interinstitucional esdevé fonamental. Perquè molts cops els indicadors apareixen fragmentats: senyals a l'escola, símptomes en salut mental, relats parcials en intervenció social, incidents en espais judicials. Només una mirada articulada permet comprendre el risc complet.
També suposa qüestionar pràctiques que històricament han pogut generar desprotecció. Especialment aquelles que, en nom de la neutralitat o la coparentalitat, han desatès contextos de violència. Incorporar la perspectiva de violència vicària implica posar la seguretat i l'interès superior del menor al centre.
El paper protector dels professionals d'intervenció
Els qui treballen amb infància tenen un paper essencial en la detecció primerenca, la protecció i la reparació davant d'aquestes violències. Moltes vegades són educadors, treballadors socials, psicòlegs o docents els qui primer identifiquen senyals que poden passar inadvertits en altres contextos.
Canvis conductuals bruscos, por intensa davant visites, discursos clarament induïts, hipervigilància, somatitzacions, culpa desproporcionada, rebuig basat en temor o deteriorament emocional associat a determinades dinàmiques familiars poden ser indicadors que requereixen una lectura especialitzada.
Però a més de detectar, la intervenció hi té un paper profundament reparador. Perquè protegir no és només contenir el mal, sinó acompanyar processos de reconstrucció emocional. Això implica generar espais segurs, validar experiències, treballar trauma, enfortir vincles protectors i ajudar a resignificar allò viscut.
En molts casos, una intervenció sensible al trauma i centrada en drets es pot convertir en experiència correctora davant del dany sofert. I això és especialment rellevant en infància, on les experiències relacionals reparadores tenen enorme potencial transformador.
Des d'aquesta perspectiva, intervenir davant de violència vicària no és només actuar davant d'una problemàtica; és sostenir processos de reparació.
Prevenir també és protegir
Tot i que moltes vegades es parla de violència vicària en clau reactiva, quan el mal ja s'ha produït, és fonamental pensar també en prevenció. I prevenir implica molt més que detectar riscs extrems.
Suposa treballar en sensibilització professional, enfortir mecanismes de valoració del risc, millorar coordinació institucional, revisar respostes judicials i garantir que l'interès superior del menor primi realment en decisions que afecten infància exposada a violència.
Però també implica educar socialment. Qüestionar narratives que segueixen minimitzant la violència masclista, desmuntar idees que separen artificialment violència cap a les dones i mal als fills i filles, i promoure una comprensió social on la infància sigui reconeguda com a subjecte de protecció plena.
La prevenció passa així mateix per escoltar nens i adolescents. Durant massa temps les seves veus han estat secundàries en procediments on eren directament afectats. Avançar en protecció també passa per reconèixer la seva experiència.
Anomenar la violència per fer visible les víctimes
Posar nom a la violència vicària no és una qüestió merament terminològica. Anomenar-la ha permès fer visible una realitat que durant molt de temps va romandre parcialment oculta. I nomenar importa perquè allò que es nomena es pot reconèixer, prevenir i intervenir.
Durant anys molts nens i nenes van quedar invisibilitzats sota la categoria de testimonis de violència. Avui sabem que eren víctimes. Aquest canvi no és menor. Suposa desplaçar la mirada des dels marges cap al centre de la protecció.
I aquest reconeixement té implicacions ètiques profundes. Perquè obliga a assumir que protegir les dones víctimes de violència de gènere implica també protegir inseparablement els seus fills i filles.
No són danys paral·lels.
No són conseqüències accessòries.
Són víctimes.
Protegir la infància també és combatre la violència vicària
Parlar de violència vicària és parlar d'una violència que ataca simultàniament les dones i la infància, trencant vincles, instrumentalitzant afectes i generant empremtes de patiment profundes. Però també és parlar d'una realitat que avui comprenem millor i davant de la qual els sistemes de protecció tenen la responsabilitat de respondre.
Per als que treballem en intervenció amb menors, aquest fenomen recorda quelcom essencial: protegir la infància no es pot limitar a actuar quan el dany ja és irreversible, sinó que exigeix detectar, prevenir, reparar i construir respostes on els nens i les nenes siguin reconeguts plenament com a subjectes de drets.
La violència vicària ens confronta amb els límits de les nostres respostes però també amb la possibilitat d'enfortir-les.
Perquè protegir la infància implica no només tenir cura del present, sinó impedir que la violència marqui el seu futur.
I en aquest compromís, combatre la violència vicària també és una tasca irrenunciable de protecció infantil.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
