En els darrers anys, les autolesions en nens, nenes i adolescents han deixat de ser una realitat marginal per convertir-se en una preocupació creixent en contextos educatius, sanitaris i de protecció. Cada cop amb més freqüència, professionals de l'educació i la intervenció social es troben amb menors que es fan mal a si mateixos com una forma de gestionar una cosa que no saben expressar d'una altra manera.
No obstant això, malgrat la seva presència cada cop més evident, continuen sent profundament incompreses. Sovint s'interpreten com una crida d'atenció, un comportament manipulatiu o una conducta pròpia d'una etapa evolutiva conflictiva que desapareixerà amb el temps. Aquesta lectura no només resulta simplista, sinó que pot ser profundament perjudicial, perquè desvia la mirada de l'essencial: el patiment que hi ha al darrere.
Quan un menor s'autolesiona, no està buscant morir. Està intentant deixar de sentir una cosa que li resulta insuportable. La ferida visible al cos és només la superfície d'un malestar molt més profund, que encara no ha trobat un espai on ser comprès i elaborat.
Comprendre l'autolesió: més enllà del que veiem
Parlar d'autolesions implica necessàriament anar més enllà de la conducta. Reduir-les a un acte impulsiu oa una manera de cridar l'atenció impedeix entendre'n la veritable funció. En la majoria de casos, aquestes conductes no tenen una finalitat suïcida, sinó reguladora.
Molts menors descriuen una sensació prèvia de saturació emocional difícil d'explicar. No és una emoció concreta, sinó un conjunt de sensacions que desborden: ansietat, ràbia, tristesa, buit o una barreja de totes. Davant d'aquesta vivència interna, l'autolesió apareix com una forma d'alleugeriment immediat. El dolor físic actua com una mena d'ancoratge, una cosa concreta que permet desplaçar, encara que sigui momentàniament, el malestar emocional.
Des de fora, pot ser difícil de comprendre. Tot i això, per al menor, la conducta té sentit. No pas perquè sigui adequada, sinó perquè funciona. I precisament aquí rau un dels principals riscos: la seva eficàcia a curt termini n'afavoreix la repetició.
El cos com a llenguatge quan les paraules no arriben
A la infància i l'adolescència, el desenvolupament del llenguatge emocional no sempre va al mateix ritme que la intensitat del que se sent. Hi ha menors que no saben identificar el que els passa, altres que no troben paraules per explicar-ho i molts que, encara que en tinguin, no perceben que hi hagi un espai segur on poder expressar-ho.
En aquests casos, el cos esdevé un canal de comunicació. L'autolesió no és només un acte, també és un missatge. Un missatge que no es formula amb paraules, però que expressa una cosa essencial: “no puc amb això”.
Aquest fenomen té una rellevància especial en menors que han viscut experiències d'adversitat primerenca. Quan l'entorn no ha ofert seguretat, validació o contenció emocional, el món intern es pot viure com una cosa caòtica o fins i tot amenaçadora. En aquest context, fer-se mal es pot convertir en una manera de recuperar certa sensació de control o de donar forma a un malestar que, altrament, resulta difús i inabastable.
Factors que augmenten la vulnerabilitat
Les autolesions no responen a una única causa. Més aviat sorgeixen de la interacció de diferents factors que, en conjunt, augmenten la vulnerabilitat del menor. En molts casos, s‟observa una dificultat significativa per gestionar emocions intenses, acompanyada d‟una baixa tolerància a la frustració i una percepció negativa d‟un mateix.
A això se sumen, sovint, històries relacionals marcades per la inestabilitat. Vincles insegurs, experiències de rebuig o absència de figures adultes disponibles emocionalment generen un terreny especialment sensible. Quan el menor no ha après a confiar en l'altre com a font de regulació, és més probable que recorri a estratègies pròpies, encara que siguin perjudicials.
En contextos de vulnerabilitat especial, com l'acolliment residencial o situacions de desprotecció, aquestes dificultats solen intensificar-se. No és estrany trobar trajectòries vitals travessades pel trauma, la negligència o la ruptura de vincles significatius. En aquests casos, l‟autolesió no apareix com un fet aïllat, sinó com a part d‟un sistema més ampli de dificultats emocionals i relacionals.
A tot això s'hi afegeix el context social actual, on les xarxes socials poden tenir un paper ambivalent. Per una banda, visibilitzen el malestar; de l'altra, poden contribuir a normalitzar o fins i tot a reforçar aquestes conductes.
El que no veiem: senyals i silencis
Un dels aspectes més complexos de les autolesions és que no sempre són visibles. Molts menors desenvolupen estratègies per ocultar-les, cosa que en dificulta la detecció. Més enllà de les marques físiques, hi ha canvis més subtils que poden indicar que alguna cosa no va bé: un aïllament progressiu, irritabilitat, canvis a l'estat d'ànim o un augment del malestar sense causa aparent.
En altres casos, el que predomina és el silenci. No hi ha demanda explícita dajuda, ni verbalització del patiment. Això pot portar a interpretar erròniament que “no passa res”, quan en realitat el menor no disposa d'eines per expressar el que li passa o no confia que fer-ho generarà una resposta adequada.
Per això, la clau no està únicament a detectar la conducta, sinó a desenvolupar una mirada sensible capaç de llegir allò que no sempre es diu.
La intervenció educativa: sostenir sense envair
Davant d'una situació d'autolesió, la reacció adulta és determinant. Tot i això, no sempre és fàcil trobar l'equilibri entre la preocupació legítima i la intervenció ajustada. El risc de sobreactuar o, per contra, minimitzar la situació és sempre present.
Una resposta basada únicament en el control o la prohibició sol resultar ineficaç. De la mateixa manera, centrar-se exclusivament en la conducta sense atendre allò que l'origina pot reforçar el problema en lloc de resoldre'l.
El que aquests menors necessiten, en primer lloc, és un adult que sigui capaç de sostenir el malestar sense jutjar-lo. Això implica escoltar, validar allò que senten i oferir un espai on puguin començar a posar paraules a la seva experiència. No es tracta de justificar la conducta, sinó de comprendre'n la funció.
La construcció d'un sòlid lligam educatiu es converteix aquí en un element central. Només des de la relació és possible acompanyar processos de canvi. A mesura que el menor va trobant altres maneres d'expressar i regular el que sent, la necessitat de recórrer a l'autolesió pot anar disminuint.
Escoltar allò que el cos intenta dir
Les autolesions en nens i adolescents ens obliguen a mirar més enllà de la conducta visible. Ens confronten amb el patiment que no ha estat escoltat, amb les emocions que no han trobat un lloc on ser anomenades i amb la dificultat de molts menors per habitar el seu propi món intern.
Reduir aquestes conductes a una simple crida d'atenció és ignorar-ne el significat profund. Per contra, comprendre-les com un llenguatge ens permet intervenir de manera més ajustada i, sobretot, més humana.
Perquè, en última instància, quan un menor s'autolesiona no està desafiant l'adult. Està intentant sobreviure emocionalment amb les eines que té en aquell moment. I aquí és on la intervenció educativa cobra tot el seu sentit: no a eliminar la conducta sense més ni més, sinó a oferir alternatives, acompanyament i, sobretot, una presència capaç de sostenir allò que, fins ara, no ha pogut ser dit.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
