A l'hora d'escriure aquest post, em ve al meu cap una sèrie de televisió que fa anys va ser “viral” utilitzant un terme actual, que no era més que l'adaptació a la petita pantalla d'un còmic dels anys 70 que es deia “13 Rue del Percebe”. Em refereixo com ja hauràs pogut pensar de la sèrie “Aquí no hi ha qui visqui”.
A la sèrie, que va durar 5 temporades, es narra la vida d'una peculiar comunitat de veïns no sempre ben avinguts. Diuen que el motiu del seu èxit va radicar a ser una sèrie que reflectia el dia a dia que tothom que la veiés se sentiria identificat. Ja fos el porter, les veïnes que ho saben tot, o el díscol del 3ºB, tots hem viscut el que suposa una comunitat.
Però per a nosaltres allò important suposaria la conflictivitat que cada dia es podia produir. Algunes vegades els personatges resolien els seus problemes parlant i dedicant temps a la conversa (gran èxit sobretot dels guionistes). Altres vegades eren veïns no implicats directament en el problema els qui, de manera natural, intervenien, ja fos en unes caòtiques reunions de propietaris, o bé per l'amistat entre ells, els que s'oferien per gestionar els problemes.
Sigui d'una manera o altra, em permet aquest record parlar de mediació veïnal.
La justícia està saturada de conflictes de poca importància però que han de ser atesos pels qui han d'impartir justícia davant d'una desavinença. En aquest sentit podem dir que aquest tipus de mediació permet a l'hora de gestionar un conflicte, la capacitat transformativa per fomentar el sentiment de pertinença (en positiu) a un barri i per teixir xarxes socials, amb veïns, associacions, comerços de la zona, etc.
És a dir, si apostem per la mediació veïnal, transforma tensions i conflictes, entre persones que com bé ens diuen experts en mediació, continuaran relacionant-se en el temps. “Mentre hi visquis, tornarem a veure'ns les cares” diuen, després no hi ha millor medicina que la mediació.
Però, qui hi mitjana? Experts que moltes vegades depenen d'institucions, sigui un ajuntament, una associació de veïns o fins i tot com conec a molts barris i ciutats d'Espanya, mitjançant projectes com el que fa anys es va dur a terme de “ciutats Mediadores”. Aquest últim va elevar a la categoria de “segell de qualitat” aquelles ciutats que establís polítiques de benestar social basada en les millors relacions de convivència i condicions de vida, les dues premisses bàsiques per entendre que és una ciutat on es potencia el diàleg entre els veïns .
Però permeteu-me que aprofiti aquest post també per a diferències dues àrees d'intervenció que tenen el seu cognom propi: La mediació social i la mediació comunitària. I això perquè moltes vegades confonem termes que, tot i ser similars, no corresponen al mateix tipus d'intervenció.
Els camps d'acció tradicional de la intervenció social quan intervinguem són: els conflictes d'usuaris de serveis; la situació que es viu a Barriadas marginales o la particularitat de situacions d'addiccions al nostre entorn del barri. La finalitat daquest tipus dactuació en mediació se centra en làmbit educatiu i participatiu.
Mentre que per altra banda, la mediació comunitària suposa la intervenció de serveis públics.
Un exemple d'aquest tipus de conflictes és l'anomenat “síndrome de nimby” (no al meu pati del darrere): la tendència de la gent a exigir serveis públics, d'infraestructura, transport, escombraries… però impedir que les obres afectin el seu entorn immediat.
Per tot això, estimat lector podem dir que la mediació pot ser un instrument apte per elevar: la participació ciutadana al sistema democràtic, el control dels poders públics, la cultura del pacte, el grau de responsabilitat ciutadana i el desenvolupament de polítiques específiques de promoció. I tot això des de la percepció de ser veí de la meva ciutat.
Coneix tots els detalls al màster número 1 del sector de la mediació.
