La primera vegada que Daniel va deixar de parlar a classe, ningú ho va notar.
No va ser un canvi brusc, sinó una retirada silenciosa: va començar per deixar d'aixecar la mà, després per seure a l'última fila, i més tard per inventar excuses per no sortir a l'esbarjo. Quan la seva tutora va voler adonar-se'n, feia setmanes que Daniel menjava sol, rebia missatges anònims al mòbil i fingia estar malalt per no anar a l'institut.
No hi va haver crits ni baralles. Només rialles contingudes, mems compartits, rumors i mirades que ho van anar esborrant a poc a poc del grup. Ningú no ho va insultar en veu alta, però tots sabien el que estava passant. Aquest és el poder del bullying silenciós: destrueix sense deixar marques visibles.
La nova cara de l'assetjament escolar
L'assetjament ja no es limita a l'aula ni al passadís.
Avui segueix el menor fins a casa seva, es cola al mòbil i apareix disfressat de broma a TikTok o de missatge en un grup de WhatsApp. Segons el Informe d'UNICEF Espanya 2024, un de cada quatre adolescents afirma haver patit alguna forma d'assetjament escolar o ciberassetjament, i el 40% confessa haver estat testimoni sense intervenir.
Els insults directes han estat substituïts, en molts casos, per la exclusió social digital: no estar al grup, no ser etiquetatge, no rebre resposta. I aquest buit fa tant de mal com una agressió. Els menors viuen connectats a un entorn on l?acceptació es mesura en seguidors, i el rebuig s?experimenta com una forma de desaparició social.
El bullying d'avui no sempre és visible per als adults, perquè no passa davant dels ulls. S'amaga darrere de pantalles, algorismes i dinàmiques de grup on l'agressor no sempre és el més fort, sinó el més popular. La víctima, en canvi, sol compartir un patró: inseguretat, aïllament i una dificultat profunda per demanar ajuda.
El paper del silenci
El silenci del grup és tan nociu com l'acció de l'assetjador.
La por de convertir-se en la propera víctima, la indiferència o la falsa creença que “són coses de nens” fan que l'assetjament es normalitzi. Però darrere de cada nen o adolescent assetjat hi ha una cadena d'adults i companys que van mirar cap a una altra banda.
Els professionals de leducació i la intervenció social saben que trencar el silenci és el primer acte educatiu. Anomenar l'assetjament, parlar-ho, assenyalar-ho amb respecte i sense judici és el punt de partida per transformar-ho. Tot i això, en molts centres continua costant reconèixer-ho, sobretot quan no hi ha violència física o quan la víctima no encaixa en el perfil esperat. .
La importància de l'acompanyament
Quan un menor pateix assetjament, el seu món emocional es fragmenta: perd la confiança en els altres i en ell mateix. En aquest moment, la funció de l'adult —sigui docent, orientador o educador social— no és només intervenir-hi, sinó reparar la confiança. Escoltar sense minimitzar, validar el dolor i oferir protecció són gestos que poden marcar la diferència entre esperança i desesperança.
La resposta institucional no es pot limitar a sancionar l'agressor. La educació restaurativa ofereix alternatives més humanes i eficaces: espais de mediació, treball de grup, desenvolupament de l'empatia i comprensió del dany causat. Però res d'això serà possible si no s'atén primer la víctima, si no se'n reconstrueix l'autoestima i el sentit de pertinença.
Sovint, el menor assetjat no cerca càstig, sinó comprensió. Vol tornar a sentir-se part del grup sense por, vol recuperar-ne la veu. Per això, la intervenció educativa s'ha d'orientar a tornar-li protagonisme: donar-li un espai per parlar, decidir i reparar, no per reviure el dolor.
Educar contra la crueltat quotidiana
El bullying no és només una fallada del sistema educatiu: és un mirall de la nostra cultura social, on la humiliació ha esdevingut espectacle i l'empatia sembla un luxe. Les xarxes socials han normalitzat l?exposició constant, el judici ràpid i la burla disfressada d?humor. En aquest context, ensenyar empatia esdevé un acte contracultural.
Els adults han de ser models visibles de respecte. Cada gest importa: com parlem dels altres, com tractem la diferència, com responem davant de la injustícia. Els adolescents aprenen més del que veuen que del que se'ls diu. I si veuen que els adults callen, aprenen que callar és normal.
L'esperança com a antídot
Daniel, el noi que un dia va deixar de parlar, finalment va canviar de centre. Allà va trobar un tutor que li va preguntar, sense pressa: “Què t'ha passat?”. Aquesta pregunta, senzilla però sincera, va obrir una esquerda en silenci. De mica en mica va tornar a somriure, a participar, a confiar. No perquè el dolor desaparegués, sinó perquè algú ho va veure.
L'assetjament escolar se sosté en la invisibilitat. La millor prevenció és mirar, ser-hi presents, no deixar que ningú desaparegui enmig d'un grup. L'empatia, l'escolta i la intervenció primerenca no només són estratègies educatives: són actes de justícia quotidiana.
Perquè el silenci també fa mal, però la paraula pot curar.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
