Seguint aquella màxima de Marco Tulio Ciceró que Història Magister Vitae (la Història és una mestra de vida), us explicaré a través d'una història veritable, la importància que un bon mediador intercultural irradiï confiança per poder plantar la base per a la recerca d'un acord entre les parts.
Per això ens anirem a un temps i un territori concret. Marxem a la Península Ibèrica en ple Segle X.
L'any 939 Ramiro II de Lleó que havia derrotat el califa de Còrdova a la batalla de Simancas, i tres anys després ambdós monarques es van decidir a dirimir els detalls d'uns acords de pau interessants per a les parts.
Per això el califa Abderraman III envia el seu secretari jueu Hasday ben Shaprut, molt conegut pels seus dots a l'hora de mediar i negociar, per concloure les negociacions de pau amb el rei de Lleó i sobretot per a una empresa particular, aconseguir que sigui alliberat Muhammad ben Hashim, gran governant musulmà de Saragossa i que havia estat fet presoner en aquella batalla.
Com ja hem dit en un article anterior els mediadors interculturals d'aquella època solien tenir l'encàrrec de poder alliberar soldats en captivitat després d'alguna batalla.
Després d'estar set mesos a la cort del rei lleonès, Shaprut aconsegueix guanyar-se la confiança de rei Ramiro i així el 941, aconsegueix que el rei Ramiro accedeixi a l'alliberament del governant musulmà capturat, a canvi d'uns bisbes mossàrabs.
L'important d'aquesta història és potser la tasca del mediador, que és el que aconsegueix al final que hi hagi un acord després d'una guerra molt sagnant.
La mediació de Shaprut
Analitzem Shaprut, el nostre mediador en aquesta història.
En primer lloc, és enviat per Abderraman III a territori lleonès perquè és algú de la seva confiança, algú en què pot dipositar la negociació. A més, ho mana a ell perquè probablement sigui un especialista en el context on es movia, en aquest cas, a les fronteres entre els dos regnes entre les dues religions (ell era jueu), parlava diverses llengües (hebreu, àrab i llatí), ia més va ser elegit també perquè era una persona que coneixia la problemàtica des de prop.
Però és que a més Shaprut va tenir paciència i va haver de passar en territori cristià 7 mesos. Ell sabia que la confiança ho era tot i no només va perseverar en el temps, sinó que quan no hi havia possibilitats de ser rebut no es va arengar i va continuar buscant la possibilitat de continuar treballant per poder arribar a un acord.
A més, va descobrir quins eren els interessos comuns de les parts litigants, personificats aquí als bisbes mossàrabs i al mateix governador musulmà de Saragossa, i no es va distreure de l'objectiu per provocar l'alliberament de les dues parts.
Per tant, la paciència i la perseverança és una virtut a la mediació. Les nostres accions de mediar no poden tenir presses, cal cuinar a foc lent, però hem d'estar molt preparats i entrenats per utilitzar totes les nostres tècniques i descobrir els interessos ocults de les parts.
És molt important que quan fem això i vegem que les parts estan preparades, provoquem tancar un acord.
I és que una de les parts més importants del fet de mediar, no és només fer-ho, sinó també provocar que els pactes siguin una realitat. Per tant, tancar els acords ha de ser també el nostre objectiu com a mediadors i segurament marcarà la diferència entre un professional i el que no ho és tant. Com creieu que era considerat Shaprut en la seva època? Doncs això ho sabem gràcies a les cròniques de l'època on va ser una figura tan respectada que si no coneixen Jaén (Espanya), visiteu la plaça del Rastre, hi trobareu el monument d'aquest gran mediador intercultural.
Molt interessant estimat. Abraçada