Per Juan Diego Mata
Convertir-se en mediador no és només adquirir una tècnica o un títol. És, sobretot, una manera d'estar davant del conflicte. I encara que la mediació s'associa a la serenitat, a l'escolta ia l'equilibri, darrere de cada professional també hi ha un conjunt de pors que acompanyen, silencioses, cada sessió, cada paraula i cada gest. Pors legítimes, humanes i necessàries, que ben gestionades es transformen en eines de creixement i en garanties de qualitat professional.
La por de perdre la neutralitat
a neutralitat és leix vertebrador de la mediació. Tot i això, no és una posició natural: suposa un esforç conscient i continu. Tot mediador tem, en algun moment, veure's inclinat cap a una de les parts, sentir simpatia o rebuig o fins i tot projectar el seu propi esquema de valors sobre el conflicte.
Aquesta por no s'ha de reprimir, sinó reconèixer-se. La neutralitat no és absència d'emoció sinó gestió conscient de la mateixa. Saber que es pot perdre la imparcialitat —i estar atent als signes que ho indiquen— és una mostra de maduresa professional. Per això, la supervisió, la formació continuada i l'autocrítica no són opcions, sinó obligacions ètiques del mediador.
La por de no ser capaç de reconduir el conflicte
La mediació, a diferència d‟altres mecanismes, no garanteix l‟acord. El seu èxit depèn de múltiples factors: la voluntat de les parts, el context emocional, el moment processal, la informació disponible, etc. Davant aquesta incertesa, molts mediadors senten la pressió de “fer que funcioni”, que el procés culmini amb un acord visible que justifiqui la seva intervenció.
La por de fracassar —que el conflicte es desbordi, que les parts s'aixequin de la taula o que no confiïn en el procés— pot portar el mediador a sobreintervenir, a assumir un rol que no li correspon. Tot i això, el veritable èxit de la mediació no està en l'acord, sinó en haver generat un espai segur de diàleg i comprensió mútua. Assumir-lo allibera el mediador d'una càrrega injusta i permet centrar-se en facilitar, no en dirigir.
La por a l'emoció intensa
Poques coses incomoden tant com l?emoció desbordada. La ira, el plor o la frustració poden fer trontollar el mediador menys experimentat. Què fer davant el silenci perllongat, el crit o la desconfiança? Com cal mantenir la calma quan l'ambient es tiba?
La por a l'emoció aliena sol estar vinculada al propi maneig emocional. La formació tècnica en mediació ensenya eines de comunicació, però la pràctica també exigeix autoconeixement. Un mediador que no ha après a escoltar les seves emocions difícilment sabrà acompanyar les dels altres. La gestió emocional no s'improvisa: es cultiva amb pràctica, supervisió i humilitat.
La por a la responsabilitat
A cada sessió, el mediador s'enfronta a decisions ètiques: què cal dir, quan callar, com intervenir. De la seva actitud en pot dependre la continuïtat del procés o el benestar emocional de les parts. Aquest pes pot generar por: la por d'equivocar-se, de no haver entès bé, de no haver estat prou empàtic o clar.
La resposta es troba en el marc ètic i deontològic de la professió. La responsabilitat del mediador no és garantir el resultat, sinó preservar el procés: la confidencialitat, la igualtat de tracte, la voluntarietat i l'autonomia de les parts. Quan el mediador actua dins aquest marc, qualsevol decisió, fins i tot la més difícil, troba legitimitat.
La por de no ser reconeguda
En un entorn jurídic tradicionalment orientat al litigi, la mediació continua buscant-ne el lloc. Molts mediadors experimenten la por a la invisibilitat professional: que el seu treball no es valori, que els advocats o els jutges no comprenguin la seva funció, o que les parts percebin la mediació com una simple avantsala del judici.
Aquesta por es combat amb pedagogia. Cada mediador, a la seva pràctica quotidiana, contribueix a construir la cultura de la mediació. Explicar, difondre, formar i exemplificar són actes de visibilitat professional que enforteixen la confiança social en el procés. El reconeixement no arriba per decret, sinó per coherència i consistència.
La por al propi conflicte
Paradoxalment, els que ajuden els altres a gestionar els seus conflictes temen els propis. La incomoditat amb la confrontació, la por a la crítica o la dificultat per dir “no” poden condicionar la intervenció mediadora. L'autenticitat professional exigeix reconèixer aquestes vulnerabilitats i no amagar-les sota la màscara de la neutralitat.
El mediador que aprèn a dialogar amb les seves pròpies pors esdevé més humà, més empàtic i més real. I aquesta autenticitat, lluny de restar professionalitat, la potència.
Conclusió
Les pors del mediador professional no són un obstacle, sinó una brúixola. Assenyalen les zones d'ombra on el creixement és possible. Acceptar-los és el primer pas per transformar-los en fortaleses: la prudència en comptes de la paràlisi, l'autoconsciència en lloc del control, la coherència en lloc del perfeccionisme.
La mediació, en definitiva, no s'exerceix des de l'absència de por, sinó des del coratge d'enfrontar-la amb serenitat i ètica. Només així, el mediador pot complir la seva veritable funció: acompanyar les persones en el trànsit del conflicte a l'entesa, des de la pròpia humanitat.
T'agradaria dedicar-te professionalment a la mediació o especialitzar-te en alguna de les branques? Estàs al lloc correcte, a EIM oferim una àmplia varietat de formacions a l'alçada dels teus objectius més ambiciosos.
