Durant anys hem tractat l'acord com si fos una criatura mitològica: tots en parlen, pocs ho han vist i gairebé ningú confia que existeixi de debò. A l'imaginari col·lectiu jurídic, acordar és sospitós. Si no hi ha sentència, sembla que “no ha passat res”. Si no hi ha plet, fa la sensació que algú ha cedit massa. I, tanmateix, és aquí la paradoxa: l'acord és extraordinari no per excepcional, sinó perquè exigeix just el que menys ens agrada exercir —responsabilitat, escolta i renúncia al dramatisme processal.
La mediació fa temps que ens avisa d'això, encara que no sempre l'hàgim volgut escoltar. No promet miracles, no dicta vencedors ni redacta finals èpics. El que fa és una cosa molt més incòmode: asseure les parts cara a cara i obligar-les a fer-se càrrec del conflicte. Sense toga, sense estrades i, el més pertorbador de tot, sense excuses.
La Llei 1/2025, en regular els Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC), no inventa la pólvora. El que fa és recordar-nos —amb una elegància normativa força ferma— que abans d'anar al jutge convé intentar una cosa revolucionària: parlar. Negociar. Mediar. En definitiva, assumir que el procés judicial no és l?únic ni sempre el millor camí per resoldre un problema.
I aquí ve allò veritablement irònic: anomenem “extraordinari” l'acord quan, en realitat, allò extraordinari hauria de ser arribar a judici sense haver intentat resoldre el conflicte d'una altra manera. La nova normativa inverteix el focus. No deslegitima el procés judicial, però sí que el recol·loca on correspon: com a última opció, no com a reflex automàtic.
Per què costa tant acordar? Perquè l?acord implica perdre alguna cosa. Temps, expectatives, una part del relat heroic que cadascú s'ha construït. En mediació no es guanya “tot”, però tampoc no es perd “tot”. Es guanya control. Es guanya previsibilitat. I, sobretot, es guanya una cosa que el plet poques vegades ofereix: una solució dissenyada per les mateixes parts, no imposada per un tercer que arriba quan el conflicte ja està exhaust.
La Llei 1/2025 ho entén i ho tradueix en conseqüències pràctiques. Introdueix incentius, exigències i responsabilitats processals per a qui decideix ignorar els MASC sense causa justificada. No obliga a acordar —això seria una contradicció en si mateixa—, però sí que obliga a intentar acordar. I aquesta diferència és clau.
En aquest context, la mediació deixa de ser “l'opció amable” per esdevenir una eina jurídicament rellevant, estratègica i, per què no dir-ho, profundament racional. No és un acte de feblesa. És un exercici d'intel·ligència jurídica i econòmica.
Així que sí, l'acord és una cosa extraordinària. No perquè sigui estrany, sinó perquè requereix maduresa. Perquè exigeix abandonar la fantasia del conflicte perpetu i acceptar que, de vegades, la millor victòria és tancar el problema i continuar endavant.
Potser per això la mediació incomoda tant. I potser per això la Llei 1/2025 arriba al moment just per recordar-nos que acordar no és rendir-se. És, senzillament, resoldre.
T'agradaria dedicar-te professionalment a la mediació o especialitzar-te en alguna de les branques? Estàs al lloc correcte, a EIM oferim una àmplia varietat de formacions a l'alçada dels teus objectius més ambiciosos.
