La jurisdicció ordinària ja fa uns quants anys que comparteix espai a la societat amb noves formes d'afrontar certs tipus de conflictes d'índole menor (conflictes civils, mercantils, familiars, comunitaris, veïnals, etc.).
Es tracta de la mediació i l'arbitratge, mitjans alternatius de resolució de conflictes que tenen en comú un factor: eviten acudir a un procés judicial convencional, on la decisió és presa per un jutge.
Aquestes noves vies alternatives es caracteritzen per néixer de la pròpia voluntat de les parts, a més d'escurçar significativament els processos lents i costosos judicials tradicionals, resolent de manera més ràpida i eficaç les controvèrsies entre les parts. Tot i que, com veurem a continuació, també presenten diferències.
En què consisteix l'arbitratge
L'arbitratge és un procediment similar al judici en què les parts contendents decideixen, per voluntat pròpia, que un determinat conflicte sigui resolt per una tercera persona (anomenat àrbitre en lloc de jutge), mitjançant una decisió vinculant per a totes dues (no anomenada sentència sinó laude).
Hi ha dos tipus darbitratge: els de dret i els dequitat. L'elecció de l'àrbitre correspon a les parts enfrontades i cal resoldre la controvèrsia en un termini de sis mesos (prorrogable a dos mesos més). Suposa un temps molt menor ia més a més les parts poden acordar reduir el termini.
És la Llei 60/2003, de 23 de desembre, darbitratge la que regula làmbit daplicació, labast, els subjectes i els efectes que assoleix larbitratge dins del sistema jurídic espanyol.
En què consisteix la mediació
La mediació, encara que guarda certes similituds amb l'arbitratge com la voluntat de les parts i l'agilitació dels tràmits en el temps, realment difereix molt de l'arbitratge, ja que les bases de les quals part són diferents.
En un conflicte tractat a través de la mediació, la tercera persona no és ni un àrbitre ni un jutge sinó un mediador. El seu paper no és prendre una decisió sobre les parts d'acord amb la llei, sinó facilitar la comunicació i el procés de negociació entre les parts, que voluntàriament decideixen resoldre el seu problema a través de la mediació.
La mediació resulta ser una excel·lent opció per a casos en què les parts busquen resoldre els seus conflictes amb certa urgència i de manera confidencial. Com a principal avantatge, l'acord que neix d'una mediació serà molt més satisfactori per a les parts i el durador en el temps, ja que sorgeix del consens, l'enteniment i l'acord mutu.
La llei reguladora en aquest àmbit és la Llei 5/2012, del 6 de juliol, de mediació en assumptes civils i mercantils, i estableix la flexibilitat i el respecte a l'autonomia de la voluntat de les parts.
La mediació no exclou l'arbitratge. Si un conflicte no es resol amb èxit a través de la mediació, és possible recórrer posteriorment a l'arbitratge o plet, ja que un cop finalitzat el procés de mediació les parts tenen llibertat per prendre les accions que considerin necessàries.
Diferències entre arbitratge i mediació
- En un arbitratge, l‟àrbitre té el deure de resoldre el litigi; en canvi, en una mediació, la figura del mediador s'encarrega d'apropar les postures de les parts i afavorir l'acord mutu.
- En un arbitratge, les parts estan obligades a acatar allò que decideixi l'àrbitre; en una mediació, però, les mateixes parts són propietàries de la decisió d'arribar a un consens o no.
- En un arbitratge, el laude emès per l‟àrbitre té efectes executius propis (igual que una sentència judicial), mentre que en una mediació, les parts poden atribuir eficàcia executiva al‟acord mitjançant elevació a escriptura pública.
