L'home actual rendeix culte a les tecnologies, sobretot a aquelles que pot fer servir en la seva vida diària. Ja no ens sorprèn veure fotografies de persones que passen una nit fent cua davant d'un establiment comercial per ser els primers a adquirir un nou model de telèfon mòbil o de tauleta, o que aquest mateix model, que resulta molt car, sigui adquirit per persones amb un nivell de renda relativament baix que, de ben segur, hauran de renunciar a altres béns més importants i que podrien cobrir les necessitats bàsiques de comunicació amb un dispositiu molt més barat (Vázquez, 2017).
A la cultura occidental, que bàsicament es caracteritza per la coexistència del capitalisme, la industrialització i la democràcia, la postmodernitat sustenta en el fons la mort de les ideologies -sobretot les progressistes- i les utopies, apel·lant a un pragmatisme sense precedents que cavalca sobre la impotència explicativa de la raó, l'orfandat de valors espirituals, l'activitat política buidada de concepcions idealistes i allunyada de les necessitats reals de la gent, destacant més la imatge que la plataforma de propostes. Assistim, doncs, a una gran crisi de credibilitat de tot el sistema, on tot està permès, res és bo ni dolent, res no és absolut, tot és relatiu i depèn del criteri de cadascú.
Tot plegat ha creat una obsessió malaltissa: fugir dels límits sans, dels veritables valors i tasques de la vida, de la responsabilitat personal i social. Però no va ser gratuïtament, sinó a costa d'una gran angoixa, desesperació i aclaparadora sensació de buit que va portar a l'auge i increment de la tríada neuròtica del nostre temps postmodern: la violència-agressió, la depressió-suïcidi, i les addiccions (drogues, alcohol, sexe promiscu, diners fàcils, jocs d'atzar, videojocs, etc.). L'home està tancat en si mateix, cadascun connectat a casa seva al gran xumet televisiu o Internet; cadascun inventant els seus propis codis de conducta i valors, sense assumir la responsabilitat personal en la construcció del bé comú. El que concorda amb la conceptualització que va fer Bauman (2003) sobre la modernitat líquida. Estem acostumats a un temps veloç, segurs que les coses no duraran gaire, que apareixeran noves oportunitats que devaluaran les existents. I passa en tots els aspectes de la vida. Amb els objectes materials i amb les relacions amb la gent. I amb la pròpia relació que tenim amb nosaltres mateixos, com ens avaluem, quina imatge tenim de la nostra persona, quina ambició permetem que ens guiï. Tot canvia d'un moment a l'altre, som conscients que som canviables i, per tant, tenim por de fixar res per sempre (Bauman, 2003). Això crea una situació líquida. Com un líquid en un got, en què la més lleugera empenta canvia la forma de l'aigua. I això està per tot arreu (Bauman, 2003).
Mediació
Davant d'això, hi ha un camp d'acció (hi ha més, però toca centrar-nos-hi) que permet “aturar-nos i pensar” cap on caminem. La mediació ens dóna l'oportunitat de “respondre” davant del conflicte que s'ha co-creat. De manera que les parts han de participar activament per resoldre les seves desavinences. La qual cosa propicia el foment de la cultura pau i la generalització d'aquesta a altres àmbits de les seves vides: personal, familiar, social, professional… generant que les relacions al voltant millorin i afavoreixi la construcció d'una comunitat harmoniosa.
Per tant, i en virtut del moment sociohistòric en què vivim, la mediació és un acte en si mateix contracultural que s'evidencia a través d'un procés dialèctic transformador "adequat per estudiar totes aquelles pràctiques, siguin comunicatives o no, en què la consciència, les conductes i els béns entren en processos d'interdependència" (Martín-Serrano, 2004, p. 22).
El mediador/a
D'aquesta manera, el/la mediador/a s'ha de configurar com un actor/investigador capaç d'afrontar l'enorme repte que suposa desentranyar les fal·làcies del moment sociohistòric en què vivim i com les influeixen en la manera de relacionar-se que tenen els individus en conflicte. Per, a partir d'aquí, erigir-se a co-analista de la situació que viuen les parts i possibilitar un camí de construcció comú que transformi en éssers més independents i resolutius.
Es presenta la mediació com una tasca on el professional ha de tenir una cosmovisió àmplia i multidimensional, partint de coneixements en àrees tan diferents com: la filosofia, la pedagogia, la psicologia, l'antropologia, el dret, el treball social o l'educació social, entre d'altres.
Ja vam posar èmfasi, temps enrere, en les qualitats que un mediador/a ha de posseir i que pots tornar a veure aquí.
I després de llegir això, i la indignació/emoció tàcita que potser hagis sentit, no et sembla el moment d'inscriure't en un de els nostres cursos per convertir-te en mediador/ai ser part activa en la transformació de la vida d'altres/es?
Bibliografia:
Bauman, Z. (2000). Modernitat líquida. Fons de Cultura Econòmica.
Martín Serrano, M. (2004). La producció social de comunicació. Aliança.
Vázquez, JM (2017, 1 de desembre). Les humanitats a la universitat del segle XXI. Novarevista.net
Molt bé article, potser, i estic embarcat en un curs de Mediació amb vosaltres, siguem una pedra que pugui canviar aquest món on vivim, des d'una perspectives social.
Moltes gràcies pel teu comentari.
Sobre els fonaments de camps com ara la mediació, serà possible una nova manera de conviure i organitzar-nos.
Una salutació cordial!