Corria l'any 1995 quan vaig conèixer la mediació, quan me'n vaig enamorar, quan vaig decidir que seria per a tota la vida. Mai no sabré que hagués passat si no hagués fet el pas, però avui només puc dir que cada dia m'enamora més i que tant de bo estigui al meu costat durant tota la vida. No hi havia normativa, no hi havia un marc en aquella època que pogués “protegir” la nostra relació, però va arribar l'any 1998; aquell any vaig comprendre que el meu “matrimoni seria per a tota la vida”. Per fi la nostra relació estava d'alguna manera reconeguda, per fi es “legalitzava”, encara que fos una mera recomanació, com quan la família et diu, si estàs il·lusionat segueix endavant.
El 21 de gener de 1998 sorgia LA RECOMANACIÓ QUE VA DONAR LLOC A L'INICI DEL RECONEIXEMENT LEGAL A EUROPA DE LA MEDIACIÓ que després de LA SEVA MAJORIA D'EDAT (LA RECOMANACIÓ Nº R (98)1 DEL COMITÈ DE MINISTRES ALS ESTATS MEMBRES SOBRE LA Aprovada pel Consell de Ministres el 21 de gener de 1998, a partir de la 616 reunió dels Delegats dels Ministres) segueix amb més força que mai.
I avui 21 de gener del 2024, 26 anys després, vull explicar com ha estat la nostra relació, com ha estat i és una vegada que ha anat enamorant més i més companys d'aquesta increïble professió i que l'Escola Internacional de Mediació, hagi estat també testimoni d'aquest “amor incondicional”.
La justificació de la seva recomanació continua estant latent…el nombre creixent de conflictes familiars, particularment els que resulten d'una separació o divorci, i fent notar les conseqüències perjudicials dels conflictes…. la necessitat d'assegurar la protecció de l'interès superior del menor…analitzant les característiques específiques dels conflictes familiars i sobretot que la RELACIÓ EN EL TEMPS CONTÍNUA, cosa que fa que la mediació sigui el millor, per no dir únic, “fàrmac” per els diferents símptomes que sorgeixin.
I sobretot reconeixent els avantatges d'aquest mètode com la millora de la comunicació, o la reducció de costos de tota mena, ens llançava aquest text el “missatge lapidari” que encara que moltes vegades no hem volgut atendre, ja és “lapidari” per treballar per i per a la mediació: RECOMANEM ALS GOVERNS DELS ESTATS MEMBRES, INSTITUIR O PROMOURE LA MEDIACIÓ FAMILIAR O REFORÇAR LA JA EXISTENT.
Per què no intentem el que es recomana?; per què ens costa reconèixer la raó?, per què moltes vegades és difícil que allò públic adopti decisions? Jo crec que els mediadors ja vam fer el pas, molts companys i companyes de diferents professions d'origen hem assumit i adoptat aquesta recomanació, en post de clients i de la cerca de la qualitat de la justícia que sorgeix de les cendres d'un conflicte.
Espero que cada lector tregui la seva pròpia conclusió, que faci memòria del que ha passat des de l'aparició d'aquesta normativa, però aquest post no és res més que per analitzar aquesta majoria d'edat.
Aquesta recomanació es basava sota uns criteris molt raonables, dels quals el temps han donat o tret la raó, sense ser exhaustiu i analitzar molts que no tenen potser un debat concret, em permeto esmentar els més controvertits, sent els següents:
a) Els Estats són lliures de determinar quines són les qüestions o els casos coberts per la mediació familiar: si no existia un límit, no podíem entendre aquests anys perquè els inicis es basaven només en crisis matrimonials i/o les seves conseqüències. Encara sort que l'experiència ha estat la que va anar donant la raó a l'ampliació de cobrir més casos i perquè no… qualsevol conflicte sorgit de les relacions familiars.
b) Quant a l'Organització dins de cada país, de la mediació, en principi no havia de ser obligatòria, assumint la dita de “dos no arriben a un acord si un no volen, bé sigui per la via del sector públic o del sector privat. I la pregunta és: hem avançat en algun d'aquests sectors? Si parlem del públic molt molt lent, per no dir gairebé imperceptible. Cal un salt de qualitat de les nostres administracions, perquè de veritat “donin el seu braç a tòrcer” i apostin definitivament per una “mediació professional” en què puguin seure en situació d'igualtat, els ciutadans i el poder públic on hi hagi la discrecionalitat . I en l'àmbit privat, saber difondre cadascun de nosaltres la mediació, saber que ningú hi aposta, si nosaltres mateixos no som els seus principals valedors davant la societat.
c) D'acord amb el mediador, no he de dir res ja que si bé seria molt ampli el debat sobre la seva formació, que durant aquests anys ens va portar a parlar d'hores, experts, màsters. No vull més que dir que la importància no és aprendre aquesta professió… sinó a “aprehendre-la”, fer-la nostra, sentir-nos mediadors, cosa que des del primer moment se'n va fer ressò EIM.
d) Els estats havien de facilitar l'aprovació dels acords de mediació per l'autoritat judicial o una altra autoritat competent a què ho sol·licitin les parts i facilitar els mecanismes d'execució d'aquests acords d'acord amb la legislació nacional. Un aspecte que hem de millorar, serveixi com a exemple ja que si bé la llei Nacional de 2012 així ho reconeix, també és cert que en molts assumptes no es reconeix aquesta tasca irreprotxable que pot desenvolupar un mediador en un procés ja que es tracta de aconseguir que siguin les mateixes parts les propietàries de les seves decisions i més en un àmbit privat on han de tenir i poden tenir un ple dret a la seva autodeterminació. L'elevació a públic no ha de ser una inspecció, sinó una consolidació de l'acord. Així es reconeix quan la recomanació parla de “reconèixer l'autonomia de la mediació i la possibilitat que s'hagi tingut lloc abans, durant o després d'un procés judicial”.
e) Finalment, referir-me a la promoció i l'accés a la mediació. La recomanació parla que "Els Estats han de promoure el desenvolupament de la mediació familiar, especialment per mitjà de programes d'informació dispensats al públic per permetre una millor comprensió d'aquesta manera d'acord amistós de litigis familiars". Aquesta promoció 26 anys després, o no ha estat suficient o no ha estat eficaç. Cada dia hi ha més professionals acreditats, qualificats… però no hi ha mediacions.
Una eficaç promoció hauria portat a revertir aquestes apreciacions que he volgut compartir; per això es torna a insistir a “esforçar-se per adoptar les mesures necessàries per permetre a les parts l'accés a la mediació familiar”.
I acabo. Potser com vaig començar; cada dia n'estic més enamorat, i des de l'Escola Internacional de Mediació EIM, on ens vam establir “ella” i jo, però amb el símil de dret civil, si bé compleix avui 26 anys, recordo els moments viscuts de la quantitat d'alumnes del que he après més del que jo els he pogut ensenyar, però sobretot avui, que malgrat la seva edat, encara no és independent, encara no té feina, encara no es pot independitzar, encara es continua formant. Tant de bo quan torni a escriure als 30 o 35 aniversaris parlem d'una realitat eficaç, per la qual al seu dia va néixer. Feliç aniversari amiga.
Preciosa la reflexió de Javier Alés, que ens situa en un escenari on la il·lusió dels mediadors encara està molt per sobre de la realitat, quant a la consolidació del procés. Queda molt camí per endavant, però serà apassionant viure'l.
Gran reflexió amic Javier Alés.
Estic totalment d'acord amb mantenir aquesta unió amb la Mediació, sigui quina sigui. A mi em va enamorar també allà per l'any 2014 i encara segueixo, com dius, enamorat d'ella, formant-me i aprenent com comunicar, intercanviar pensaments, empatitzar i sobretot escoltar per poder salvar altres “matrimonis” amb problemes.
Moltes gràcies per mantenir viva a través dels teus escrits, aquesta vida a favor de la bona convivència i Pau Social.
Una abraçada especial per a tu, a l'EIM, a tots els lectors i professionals que ens encanta i dediquem a la Mediació.