L'augment en l'atenció demandada per les persones en situació de dependència ha fet sorgir, a les darreres dècades, la necessitat d'organitzar i coordinar els recursos sanitaris i socials amb la finalitat de proveir una cura integral i eficaç a la població dependent.
La idea subjacent sota el concepte de coordinació sociosanitària és, per tant, possibilitar l'accessibilitat als diferents serveis i garantir o facilitar la continuïtat de cures entre els dos tipus de serveis, ha de ser l'enllaç entre els sistemes sanitari i social per determinar les necessitats en aquestes àrees dels usuaris i integrar els recursos més apropiats que atenguin aquestes necessitats, contemplant la planificació i la concreció de protocols comuns d'intervenció.
L'augment de la demanda de cures professionals socials i sanitàries per fer front a les necessitats d'atenció de les persones en situació de dependència ha generat, des de fa anys, la necessitat de reformular els sistemes de finançament, gestió i distribució de recursos destinats a aquest col·lectiu.
En aquest context, les diferents fórmules d'abordar les respostes sociosanitàries ocupen un lloc prioritari i posen en relleu la importància de les aplicacions de conceptes com ara coordinació, integració, col·laboració i potser el més precís, complementarietat, que apareixen en múltiples nivells d'intervenció: entre professionals, institucions socials i sanitàries, iniciativa social, pública i privada, diferents categories de recursos, etc.
El concepte de coordinació sociosanitària pretén facilitar laccessibilitat als diferents serveis i garantir o facilitar la continuïtat de cures entre serveis.
La millora en la coordinació dels serveis sanitaris, com un pas intermedi per a la continuïtat assistencial, ha esdevingut una de les prioritats per respondre als desafiaments emergents al sector salut.
A Espanya hi ha aquesta coordinació sociosanitària?
Els inicis en el debat i les iniciatives per donar resposta a les situacions de descoordinació entre els diferents sistemes de provisió de serveis es remunten a la Comissió d'Anàlisi i Avaluació del SNS (Comissió “Abril”) el 1991, que ja va plantejar propostes per corregir les deficiències estructurals i la manca de coordinació entre els serveis sanitaris i els serveis socials.
Pocs anys més tard, el desembre de 1993, se signava un Acord Marc Interministerial (Ministeri d'Afers Socials i Ministeri de Sanitat) pel qual s'impulsava i desenvolupava, en l'àmbit de les competències respectives, programes d'actuació coordinada per a l'atenció a les persones grans i les persones amb discapacitat, entre altres col·lectius.
En aquest període es va obrir una línia de col·laboració entre tots dos ministeris, mitjançant la creació d'un grup d'experts i la posada en marxa d'experiències de coordinació sociosanitària a diverses àrees de salut de tres comunitats autònomes (Madrid, Valladolid i Múrcia).
Ambdues iniciatives van donar lloc a l'elaboració de dos documents que han suposat un referent en la construcció del discurs sociosanitari: “Bases per a l'Ordenació de Serveis per a l'Atenció Sanitària a la Gent Gran” (1993) i “Criteris d'ordenació de serveis sanitaris per a l'atenció a la gent gran” (1995). Des d'un principi es pretenia oferir un model de base comunitària que garantisca la continuïtat entre els diferents nivells de cura, d'acord amb els principis d'integralitat, interdisciplinarietat i rehabilitació.
Un altre avenç en aquesta àrea d'actuació es va produir a través de l'Acord del Congrés dels Diputats per a la consolidació i modernització del Sistema Nacional de Salut de 1997. Sobre un total de tretze recomanacions, a la tercera s'insta el Govern a “Instrumentar alternatives per a l'assistència sociosanitària”.
En vista de la gran diversitat d'experiències i projectes que les comunitats autònomes estaven impulsant en aquest àmbit, la Sotssecretaria de Sanitat i Consum, en estreta col·laboració amb la Secretaria General d'Afers Socials a través de l'IMSERSO, va decidir l'any 1998 donar-ne un impuls a la tasca d'avançar en la configuració d'un model d'atenció sociosanitària que tingués unes bases comunes, sense detriment de les competències que les comunitats autònomes tenen atorgades en aquesta matèria. Per això es va constituir un grup d'experts amb l'encàrrec de fer un informe sobre el tema, i avançar en el compliment de l'acord parlamentari.
Aquest grup va abordar un estudi sobre:
- Usuaris sociosanitaris.
- Prestacions sociosanitàries.
- Sistemes dinformació i classificació dusuaris.
- Coordinació sociosanitària.
- Finançament de latenció sociosanitària.
Desenvolupament normatiu de l'Administració General de l'Estat
En l'àmbit del desenvolupament normatiu de l'Administració General de l'Estat, cal destacar per la seva importància la Llei 63/2003, de cohesió i qualitat del sistema nacional de salut, en l'article 14 del qual es defineix la prestació sociosanitària com:
“L'atenció que comprèn el conjunt de cures destinades a aquells malalts, generalment crònics, que per les seves característiques especials poden beneficiar-se de l'actuació simultània i sinèrgica dels serveis sanitaris i socials per augmentar-ne l'autonomia, pal·liar-ne les limitacions o patiments i facilitar-ne la reinserció social”.
Aquesta Llei estableix les actuacions que s'han d'assumir des de l'àmbit sanitari:
- Cures sanitàries de llarga durada.
- Atenció sanitària de convalescència.
- Rehabilitació en pacients amb dèficit funcional recuperable.
Amb la promulgació de la Llei 39/2006, es buscava un avenç més gran en la interconnexió dels recursos sanitaris i socials per oferir una atenció sociosanitària. El contingut d'aquesta norma no regula cap avenç rellevant respecte d'això en deixar –de manera difusa– aquesta responsabilitat en mans de les CC.AA. Les mencions sobre aquest tema queden recollides a la Llei de la manera següent:
- A l'article 3, en assenyalar com a principi inspirador de la mateixa la col·laboració dels serveis socials i sanitaris en la prestació dels serveis als usuaris del SAAD que s'estableixen a la mateixa norma ia la normativa de les CC.AA. i Entitats locals.
- A l'article 11.1.c), mitjançant el qual s'indica com a competència de les CC.AA. l'establiment dels procediments de coordinació sociosanitària creant, si escau, els òrgans de coordinació que siguin procedents per garantir una efectiva atenció.
- A l'article 21, sobre la prevenció de les situacions de dependència a través dels serveis de promoció de l'autonomia personal i d'atenció i cura, s'indica la necessitat de “prevenir l'aparició o l'agreujament de malalties o discapacitats i de les seves seqüeles , mitjançant el desenvolupament coordinat, entre els serveis socials i de salut, dactuacions de promoció de condicions de vida saludables (…)”.
Per part seva, les diferents comunitats autònomes han dut a terme, en major o menor mesura, diferents iniciatives encaminades a la millora de la coordinació sociosanitària.
Cal destacar que en reunió conjunta de les conselleres i consellers que integren el Consell Territorial del Sistema d'Atenció a la Dependència (SAAD) i del Consell Interterritorial de Salut, el 24 de febrer del 2010 es va acordar l'elaboració d'un Llibre Blanc sobre coordinació sociosanitària que descrigui la seva situació actual i proposi línies d'actuació per millorar-la. Amb aquesta decisió es fa un pas fonamental per impulsar la coordinació dels sistemes de protecció sanitària i social que, en el marc de la convergència europea, activi mecanismes d'eficàcia i eficiència en les cures i atencions que requereixen les ciutadanes i els ciutadans.
La coordinació s'ha de fer a diversos nivells:
a) Entre els serveis sanitaris i els serveis socials.
b) Entre els diversos serveis dun mateix sistema.
c) Entre els serveis professionals, socials i sanitaris, i el sistema de suport informal.
d) Entre les diferents administracions públiques: general de l'Estat, autonòmiques i locals.
Segueix formant-te al món de la mediació gràcies a màsters com aquest. No et quedis sense la teva plaça.
