TDAH: quan l'etiqueta tapa la història
Diagnosticar sense escoltar
En els darrers anys, el diagnòstic de TDAH a la infància i l'adolescència ha augmentat de forma significativa. Cada cop són més els nens i nenes etiquetats com a inatents, impulsius o hiperactius, i cada vegada més freqüent que aquestes conductes s'expliquin exclusivament des d'un enfocament neurobiològic. Tot i això, aquesta mirada, quan s'aplica de forma aïllada, corre el risc de simplificar realitats complexes i de deixar fora una part essencial de la història del menor.
No tot comportament desregulat és un trastorn, ni tota dificultat atencional té l'origen en un dèficit neurobiològic. En molts casos, el que s'anomena TDAH és l'expressió conductual d'experiències primerenques de trauma, negligència, inseguretat o manca d'enllaç estable. Quan l'etiqueta s'imposa sense una profunda comprensió del context vital, el diagnòstic es pot convertir en un vel que amaga l'origen real del malestar.
Parlar de TDAH i trauma no implica negar l'existència del trastorn ni qüestionar-ne l'abordatge clínic. Implica més aviat ampliar la mirada, integrar la història del nen o la nena i reconèixer que la conducta sempre té un sentit quan se sent amb atenció.
Conductes que s'assemblen, històries que no s'expliquen
Un dels principals reptes a la intervenció amb infància és que el trauma i el TDAH comparteixen símptomes visibles. Dificultats d'atenció, impulsivitat, hiperactivitat, problemes d'autoregulació emocional o conductes disruptives poden aparèixer tant en menors amb TDAH com en aquells que han viscut primerenques experiències adverses.
Des de fora, la conducta és semblant. Des de dins, la vivència és radicalment diferent. Un nen amb història de trauma no està distret perquè no pugui atendre, sinó perquè el sistema nerviós està en alerta constant. No és impulsiu per manca de control, sinó perquè el seu cos ha après a reaccionar ràpidament per protegir-se. No es mou sense parar perquè “no es pot estar quiet”, sinó perquè la quietud li pot resultar amenaçadora.
Quan el focus es col·loca únicament a la conducta observable, es corre el risc de confondre el símptoma amb la causa. El menor és etiquetat, tractat i gestionat des d'aquesta etiqueta, mentre que la seva història queda relegada a un segon pla o directament ignorada.
El trauma a la infància: quan el cos aprèn a sobreviure
El trauma infantil no sempre està vinculat a fets extrems o fàcilment identificables. La negligència emocional, la inestabilitat a les cures, l'exposició a violència, les ruptures vinculars primerenques o la manca de figures adultes consistents generen un impacte profund en el desenvolupament del sistema nerviós.
Un nen que ha crescut en un entorn impredictible aprèn a viure en estat alerta. El cervell s'adapta a la supervivència, no a l'aprenentatge. En aquest context, l‟atenció sostinguda, la regulació emocional o la capacitat d‟inhibir impulsos es veuen seriosament compromeses.
Aquestes adaptacions, que van ser necessàries per sobreviure a l'origen, es converteixen amb el temps en dificultats que l'entorn interpreta com a problemàtiques. El nen no està fallant; està funcionant com va aprendre a fer-ho.
El risc de l'etiqueta única
Quan el diagnòstic de TDAH esdevé l'explicació total del comportament, es produeix un efecte especialment perillós: la història del menor deixa d'importar. Tot allò que fa, sent o expressa passa a interpretar-se des de l'etiqueta.
Aquest fenomen té diverses conseqüències:
- Es redueix la complexitat del menor a un trastorn.
- Es normalitza el malestar com una cosa “propi del TDAH”.
- S'invisibilitzen experiències de danys no elaborades.
- Es cronifiquen les dificultats emocionals.
En contextos de protecció, acolliment residencial o intervenció social, aquest risc és encara més gran. Molts nens i nenes arriben amb històries de trauma acumulat i reben diagnòstics ràpids que no sempre tenen en compte l‟impacte d‟aquestes vivències. El resultat és una intervenció centrada en el control de la conducta, no pas en la reparació del dany.
Medicació sense elaboració: calmar el símptoma, silenciar el dolor
La medicació pot ser una eina útil en determinats casos de TDAH, però quan es fa servir com a resposta principal en menors amb trauma no elaborat, el risc és alt. Calmar la conducta no equival a curar la ferida.
En alguns casos, la medicació redueix la hiperactivitat o millora latenció, però el malestar emocional roman intacte. El nen aprèn a comportar-se “millor”, però no a entendre què li passa ni a elaborar la seva història. El missatge implícit és clar: l'important és que no molesti, no se senti millor.
Aquest enfocament reforça la desconnexió emocional i dificulta processos terapèutics profunds. El menor es pot tornar més funcional, però també més silenciat.
Adults desbordats, nens incompresos
L?etiqueta també compleix una funció per als adults. Anomenar el problema com a TDAH pot alleujar la sensació d'impotència, oferir una explicació ràpida i legitimar estratègies de control. Tot i això, quan no s'acompanya d'una mirada comprensiva i relacional, aquesta explicació es queda curta.
Molts professionals i famílies actuen des del cansament, el desbordament i la manca de recursos. En aquest context, la conducta del menor es viu com un problema a resoldre, no com un missatge que cal traduir.
El nen, per part seva, interioritza ràpidament l'etiqueta. Aprèn que és “qui no pot”, “qui molesta”, “qui sempre es porta malament”. Aquesta identitat imposada té un impacte directe en la seva autoestima i en la manera de relacionar-se amb ell mateix i amb els altres.
Escoltar la història: una intervenció que repara
Intervenir des d'una mirada que integri TDAH i trauma no vol dir triar entre l'un o l'altre, sinó comprendre com s'entrellacen. Significa preguntar-se què ha viscut aquest nen, què necessita, quina funció compleix la seva conducta i quins adults hi han estat disponibles.
Una intervenció reparadora posa el focus a:
- La creació d'enllaços segurs.
- La regulació emocional compartida.
- La validació de lexperiència viscuda.
- La coherència i la previsibilitat de l'entorn.
Quan el menor se sent segur, escoltat i comprès, moltes conductes disminueixen sense necessitat de control excessiu. No perquè “es porti millor”, sinó perquè ja no necessita defensar-se.
Darrere de l'etiqueta, una història que importa
El TDAH existeix i ha de ser atès amb rigor i responsabilitat. Però quan l'etiqueta tapa la història deixa de ser una eina i es converteix en una barrera. Cada nen o nena mereix alguna cosa més que un diagnòstic: mereix que algú s'interessi genuïnament pel que ha viscut.
Perquè només els que se sostenen poden sostenir els altres.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
