L'abús sexual infantil és una de les formes més greus de vulneració de drets que pot patir un nen o nena. Es caracteritza, en molts casos, pel silenci. Un silenci que no significa absència de patiment, sinó una dificultat profunda per posar en paraules el que ha passat. Per això, sovint, hi ha senyals d'abús i és cos el que parla: a través de canvis conductuals, símptomes físics o reaccions emocionals que a primera vista poden semblar inconnexes.
Com a professionals de l'educació, la intervenció o l'acompanyament social, és fonamental aprendre a llegir aquests «crits silenciosos» si no s'ha pogut prevenir l'abús. Aquest article vol oferir una guia per detectar possibles senyals d'abús sense envair, comprendre quines actituds afavoreixen la confiança i quins errors hem d'evitar, i proposar orientacions concretes per actuar de manera ètica, segura i curosa.
1. Quan no hi ha paraules: senyals físics, emocionals i conductuals
L?abús sexual infantil no sempre es manifesta amb una revelació clara. De fet, en la majoria dels casos, els nens i les nenes no parlen directament de l'abús, ja sigui per por, confusió, lleialtats familiars o simplement per no tenir el llenguatge per explicar-ho.
Per això, és important estar atents a indicadors indirectes, que poden aparèixer de forma aïllada o combinada:
Senyals físics d'abús
- Dolors recurrents sense causa mèdica aparent (mal de panxa, de cap, alteracions digestives).
- Infeccions urinàries freqüents o molèsties genitals.
- Alteracions al somni (malsons, terrors nocturns, insomni).
Senyals emocionals
- Canvis bruscos d'humor, irritabilitat o tristesa persistent.
- Apatia o aïllament social sobtat.
- Por exagerada a certs llocs, persones o situacions.
Senyals conductuals
- Conductes sexuals inadequades per a ledat.
- Regressions (llepar-se el dit, orinar-se al llit).
- Hiperactivitat o, per contra, mutisme i retraïment.
- Cerca constant d'afecte físic o rebuig total al contacte.
És crucial recordar que cap d'aquests senyals per si sol confirma un abús, però sí que han d'activar les nostres alertes com a professionals, especialment si s'observen diversos indicadors simultàniament i sense explicació aparent.
2. Claus per acompanyar sense envair
Saber detectar és important, però saber estar ho és encara més. Sovint, els nens i les nenes no necessiten que els fem preguntes directes, sinó que els oferim un entorn segur on puguin sentir-se escoltats, respectats i protegits. Aquestes són algunes claus d'actitud que marquen la diferència:
Actituds que obren portes
- Escoltar sense interrompre, sense dramatitzar i sense forçar.
- Validar les emocions: “Entenc que estiguis trist”, “Està bé que tinguis por”.
- Respectar els silencis: no tots els menors estan a punt per parlar.
- Transmetre confiança i disponibilitat: “Si mai em vols explicar alguna cosa, seré aquí”.
Actituds que tanquen portes
- Interrogar de manera insistent o utilitzar preguntes directes i tancades (“Algú t'ha tocat?”).
- Mostrar sorpresa o alarma desproporcionada davant del que ens expliquen.
- Minimitzar (“Això no és per a tant”) o dubtar del seu relat (“Estàs segur d'això?”).
- Trencar la confidencialitat sense explicar per què.
3. ¿ poden fer educadors i equips d'intervenció?
a) Observar sense prejudicis
Mantenir una actitud atenta i professional davant de comportaments o senyals que ens semblin preocupants.
b) Crear espais segurs
Fomentar ambients on els nens i nenes se sentin segurs per expressar-se. Espais on es treballi el consentiment, els bons tractes, lescolta activa i el respecte al cos propi i aliè.
c) Actuar davant la sospita
Si se sospita un possible abús, el més adequat és informar l'equip directiu o de protecció del centre, i seguir el protocol establert. Mai no hem d'actuar en solitari.
d) Cuidar el cuidador
Limpacte emocional que genera el contacte amb casos dabús pot ser molt elevat. Per això, és fonamental que els equips compten amb espais de supervisió, suport emocional i formació continuada.
4. Intervenir és també estar
L'error més gran que podem cometre com a professionals no és equivocar-nos en una intervenció, sinó no intervenir quan hi ha indicis. Acompanyar un nen o nena que ha viscut abús sexual requereix delicadesa, formació i també humanitat. Moltes vegades, no som els qui resoldran el cas, però sí que podem ser el primer adult que no mira cap a un altre costat.
Intervenir també és saber esperar. Saber crear una relació. Saber dir “et crec” sense necessitat que hi hagi un relat complet. Perquè de vegades, quan no hi ha paraules, el cos crida. I cal saber escoltar-ho.
