A gairebé qualsevol recurs que treballi amb nens, nenes i adolescents hi ha una frase que es repeteix cada cop amb més freqüència: “això ja no és només educatiu”. Darrere aquesta afirmació no hi ha una queixa gratuïta, sinó la constatació d'una realitat que travessa centres educatius, recursos de protecció, programes socioeducatius i dispositius de justícia juvenil: el malestar emocional dels menors és cada cop més visible, més intens i més difícil de sostenir amb les eines tradicionals.
Parlar avui de salut mental infantojuvenil no és parlar d'un tema especialitzat que afecta uns quants casos concrets. És parlar del dia a dia de la intervenció. De crisis emocionals, de conductes desbordades, d?autolesions, d?ansietat, de bloquejos, d?una tristesa persistent que no sempre encaixa en diagnòstics clars però que travessa la vida de molts menors atesos pels recursos.
La pregunta, per tant, no és si la salut mental és present en la intervenció amb menors, sinó si els recursos i els equips estan realment preparats per afrontar aquesta demanda creixent sense desdibuixar la seva funció ni assumir responsabilitats que no els corresponen.
Quan el malestar es converteix en protagonista
Els darrers anys s'ha produït un canvi evident en els perfils dels menors atesos. El patiment emocional, que abans apareixia de manera més puntual o secundària, ha esdevingut un element central de moltes intervencions. No sempre es presenta amb un diagnòstic definit, però sí amb senyals clars de malestar: dificultats per regular emocions, baixa tolerància a la frustració, estats d'ansietat persistent, conductes autolesives o desconnexió emocional profunda.
Aquest escenari col·loca els professionals en una posició complexa. D'una banda, no poden ignorar aquest malestar ni reduir-lo a cap problema de conducta. De l'altra, molts recursos no estan dissenyats ni dotats per oferir una atenció terapèutica especialitzada. La línia entre allò educatiu, allò social i allò clínic es torna difusa, generant inseguretat i, de vegades, sensació de desbordament.
El risc és doble: o bé es minimitza el patiment del menor, abordant-lo únicament des de la norma i la contenció, o bé s'assumeix un rol terapèutic per al qual el recurs no està preparat, amb el consegüent desgast professional.
Tot és salut mental?
Un dels debats més presents als equips és la sensació que “tot és salut mental”. Aquesta percepció no sorgeix del no-res. Respon a un context en què el malestar emocional s'ha normalitzat i alhora s'ha medicalitzat en excés. No tot patiment és un trastorn, ni qualsevol conducta desajustada requereix una resposta clínica immediata.
Molts menors arrosseguen experiències de mal, mancances afectives o contextos familiars desorganitzats que expliquen gran part de les dificultats emocionals. Anomenar això no és treure importància al problema, sinó situar-lo en un marc més ampli que permeti intervenir amb sentit.
El repte per als professionals és afinar la mirada: saber quan estem davant d'un procés evolutiu complex, quan davant d'una resposta adaptativa a un context advers i quan davant d'una situació que requereix una intervenció especialitzada en salut mental. Aquesta distinció no és sempre clara, i precisament per això requereix formació, coordinació i espais de reflexió compartida.
Recursos tensionats, equips al límit
La presència creixent de problemàtiques emocionals severes ha tensionat els recursos. Molts equips se senten responsables de sostenir situacions per a les quals no compten ni amb els mitjans ni amb el suport institucional necessari. Les derivacions a salut mental es demoren, els seguiments són irregulars i la coordinació entre sistemes no sempre funciona com caldria.
En aquest context, l'equip educatiu o socioeducatiu es converteix, de facto, en el sosteniment principal del menor. Això té un valor enorme, però també un cost. L'exposició continuada al patiment emocional, sense prou eines ni espais de descàrrega, incrementa el risc de desgast, frustració i sensació d'impotència.
No és estrany que apareguin discursos de cansament, de pèrdua de sentit o de qüestionament del propi rol professional. Quan tot sembla urgent i greu, sostenir una intervenció educativa coherent es torna cada cop més difícil.
El paper del professional: acompanyar sense envair
Un dels aprenentatges més importants en aquest escenari és entendre que acompanyar el malestar no vol dir convertir-se en terapeuta. El rol del professional socioeducatiu no és diagnosticar ni tractar, però sí crear contextos segurs, estables i predictibles on el menor es pugui començar a regular.
Això implica saber estar, sostenir silencis, posar límits clars sense violència, tolerar la intensitat emocional sense respondre des de la urgència. Implica també reconèixer quan una situació supera el marc del recurs i requereix una intervenció especialitzada, i saber demanar ajuda sense sentir-ho com un fracàs professional.
Aquest equilibri –ni minimitzar el malestar ni assumir-ho tot– és un dels grans reptes actuals de la intervenció amb menors. I és també un dels aspectes menys treballats en la formació inicial.
Coordinació: la gran assignatura pendent
L'atenció a la salut mental infantojuvenil no pot recaure en un sol sistema. Educació, protecció, justícia i salut mental necessiten dialogar de manera real i operativa. Tanmateix, a la pràctica, aquesta coordinació continua sent fràgil i desigual.
Els professionals es troben sovint mitjançant sistemes que no sempre comparteixen temps, llenguatges ni prioritats. Aquesta situació genera frustració i col·loca el menor en una posició de vulnerabilitat afegida, en haver d'adaptar-se a respostes fragmentades.
Enfortir la coordinació no és només una qüestió organitzativa, sinó també formativa. Entendre com funciona cada sistema i quin és el paper propi dins aquesta xarxa és clau per intervenir amb més coherència.
Formació per no perdre el nord
Davant d'aquest panorama, la formació especialitzada adquireix un paper central. No per convertir els professionals socioeducatius en clínics, sinó per dotar-los d'eines que els permetin comprendre el malestar emocional, intervenir amb més seguretat i protegir el seu propi equilibri professional.
Formar-se en salut mental aplicada a la intervenció amb menors ajuda a:
- Llegir les conductes des d'una perspectiva més àmplia.
- Evitar respostes punitives davant del patiment.
- Establir límits professionals clars.
- Millorar la coordinació amb altres recursos.
- Reduir el desgast emocional de lequip.
No es tracta de saber-ne més, sinó de saber millor què fer i què no fer.
Una mirada necessària
La salut mental infantojuvenil continuarà sent un eix central de la intervenció els propers anys. Negar-ho o delegar-ho del tot en altres sistemes no és una opció realista. Però assumir-ho sense reflexió ni formació tampoc ho és.
La clau és construir intervencions que reconeguin el malestar, l'acompanyin amb sentit educatiu i es recolzin en xarxes professionals sòlides. Només així serà possible sostenir els menors sense trencar els que treballen amb ells.
Pensar aquest tema no és cap moda ni una tendència. És una necessitat urgent per garantir intervencions més humanes, més coherents i més sostenibles al llarg del temps.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
