Durant anys, la imatge social del menor infractor es va associar a la violència, la rebel·lia i el desafiament a l'autoritat. No obstant això, els que treballem de prop als Centres d'Internament de Menors Infractors (CIMI) sabem que aquesta representació està cada cop més lluny de la realitat actual.
Avui els joves que compleixen mesures judicials no són, majoritàriament, menors perillosos, sinó adolescents marcats per la vulnerabilitat, el trauma i la desprotecció. La seva conducta infractora sol ser el símptoma visible d'una història invisible: abandó, consum precoç, salut mental no atesa i mancances afectives que s'arrosseguen des de la infància.
Del perfil violent al perfil vulnerable
Si mirem enrere, els primers anys d'aplicació de la Llei Orgànica 5/2000, reguladora de la responsabilitat penal dels menors (LORPM), reflectien una tendència diferent: delictes contra la propietat, robatoris amb violència, agressions o pertinença a grups conflictius. Eren adolescents impulsius, sovint amb un entorn familiar desestructurat però sense grans problemàtiques psicològiques.
Vint-i-cinc anys després, el panorama ha canviat de manera significativa. Els equips tècnics dels CIMI —educadors, psicòlegs, treballadors socials i juristes— coincideixen a detectar un augment notable de menors amb trastorns de salut mental, addiccions primerenques, experiències traumàtiques i un historial previ de fracàs escolar o institucionalització. En molts casos, l'internament no respon tant a una perillositat real com a absència d'alternatives eficaces fora de l'àmbit judicial.
Un estudi recent del Defensor del Poble (2024) alerta precisament sobre aquesta deriva: més del 60% dels menors internats presenta algun tipus de diagnòstic clínic o consum problemàtic, i gairebé el 40% ha passat prèviament pel sistema de protecció. Es tracta, per tant, de joves més necessitats de cures que de càstigs, però que acaben sent derivats a contextos judicials per la manca de recursos terapèutics o educatius específics.
El paper del silenci
El silenci del grup és tan nociu com l'acció de l'assetjador.
La por de convertir-se en la propera víctima, la indiferència o la falsa creença que “són coses de nens” fan que l'assetjament es normalitzi. Però darrere de cada nen o adolescent assetjat hi ha una cadena d'adults i companys que van mirar cap a una altra banda.
Els professionals de leducació i la intervenció social saben que trencar el silenci és el primer acte educatiu. Anomenar l'assetjament, parlar-ho, assenyalar-ho amb respecte i sense judici és el punt de partida per transformar-ho. Tot i això, en molts centres continua costant reconèixer-ho, sobretot quan no hi ha violència física o quan la víctima no encaixa en el perfil esperat. .
La LORPM i el seu esperit educatiu
Convé recordar que la LORPM 5/2000 no va ser concebuda com una llei punitiva, sinó com una norma educativa i reparadora, inspirada en els principis de proporcionalitat, flexibilitat i oportunitat.
L'article 7 de la Llei defineix les mesures susceptibles d'aplicar-se, entre les quals l'internament ha de ser sempre el darrer recurs, reservat als casos de gravetat o reiteració especials. La seva finalitat no és castigar, sinó reeducar i reintegrar el menor a la societat, tal com subratlla l'article 1: “la mesura haurà de tenir un contingut primordialment educatiu”.
Tot i això, la realitat diària dels centres mostra que aquesta intenció s'enfronta a un context molt més complex. Els equips educatius treballen amb menors que, a més de complir una sanció, necessiten intervenció psicològica, contenció emocional i acompanyament terapèutic intensiu. En conseqüència, els CIMI han evolucionat cap a models d'intervenció mixts, on allò educatiu i allò clínic s'entrellacen de forma constant.
La salut mental com a nou eix d'intervenció
Els professionals coincideixen que un dels grans reptes actuals és latenció a la salut mental.
La presència de trastorns de conducta, TDAH, depressió, autolesions o consum de substàncies ha esdevingut la norma, no l'excepció. En molts casos, els ingressos responen a episodis impulsius o explosius més que no pas a una planificació delictiva. El sistema penal juvenil es converteix així en el lloc on acaben els adolescents que no van trobar atenció adequada en salut mental o protecció.
Davant aquest panorama, diversos CIMI a Andalusia i altres comunitats estan incorporant programes terapèutic-educatius, on els equips clínics col·laboren estretament amb els educadors. Aquestes experiències, encara desiguals, demostren que la intervenció integral —que combina acompanyament emocional, teràpia cognitivoconductual i educació en habilitats socials— genera millors resultats en la reincorporació social i una menor reincidència.
Educar a la frontera del dany
Treballar amb menors infractors exigeix entendre que la infracció és només una part de la història. Molts d'aquests adolescents han crescut en entorns on el límit es va aprendre mitjançant el dolor o la negligència. Per això, la intervenció educativa ha d'anar més enllà de la norma jurídica, obrint espai a la reparació, la comprensió del mal i la reconstrucció de l'enllaç social.
El repte per als professionals és doble: mantenir la funció estructurant del centre —les normes, els temps, la convivència— i alhora oferir una experiència emocional reparadora. A la pràctica, això significa escoltar el que hi ha darrere de la conducta, intervenir sense etiquetar i tornar al menor la possibilitat de pensar-se des d'un altre lloc.
La reeducació, en aquest context, no s'aconsegueix només amb programes formals, sinó amb la presència constant de l'educador, la capacitat de contenció i la coherència de l'equip. Cada rutina, cada conversa, cada conflicte esdevé un espai terapèutic.
Cap a un nou model: justícia juvenil restaurativa i terapèutica
L'evolució del perfil dels menors infractors exigeix una revisió del sistema en conjunt. No n'hi ha prou amb adaptar els programes; cal repensar el model de justícia juvenil cap a un enfocament veritablement restauratiu i terapèutic.
Això implica reforçar la coordinació entre justícia, salut mental, serveis socials i educació; dotar de formació especialitzada el personal dels CIMI; i, sobretot, garantir que les mesures judicials mantinguin el sentit educatiu, no assistencial ni custodial.
El futur de la intervenció amb menors passa per reconèixer el que la pràctica professional ja ha demostrat: la vulnerabilitat no eximeix de responsabilitat, però tampoc no es resol amb càstig. Reeducar vol dir acompanyar, comprendre i oferir alternatives. En definitiva, tornar l'oportunitat que la vida els va negar massa aviat.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
