Hi ha conflictes que no apareixen a cap manual, però que formen part del dia a dia de qualsevol recurs que treballi amb menors. No són grans crisis ni situacions excepcionals. Són escenes petites, repetides, aparentment simples, que desgasten més que els episodis puntuals d'alta intensitat.
Un menor que es nega a complir una norma que ahir sí que complia.
Una discussió per una conseqüència que “no n'hi ha per a tant”.
Un educador que flexibilitza una situació i un altre que no.
Una norma que, aplicada tal com està escrita, no sembla ajudar ningú.
La intervenció socioeducativa es construeix precisament en aquest terreny incòmode on la norma xoca amb la realitat. I és aquí on sorgeixen molts dels dubtes, els conflictes i també els errors més freqüents.
La norma com a punt de partida, no com a refugi
A la pràctica diària, la norma compleix una funció imprescindible: ordena, estructura i ofereix un marc previsible. Per a molts menors, especialment aquells que vénen de contextos desorganitzats, la norma és una referència necessària. El problema apareix quan la norma deixa de ser una eina educativa i esdevé un refugi defensiu.
Quan el professional s'agafa a la norma per evitar pensar la situació concreta, la intervenció perd sentit. No pas perquè la norma estigui malament, sinó perquè s'aplica sense lectura del context, del moment i del procés del menor.
Això genera una paradoxa molt habitual: es compleix la norma, però el conflicte augmenta.
Conflictes que semblen petits, però no ho són
Gran part del desgast als recursos no ve de les situacions greus, sinó dels conflictes quotidians mal resolts. Els retards reiterats, les negatives constants, les petites transgressions que s'hi acumulen. Cadascuna, per separat, sembla manejable. Totes juntes acaben saturant l?equip.
En aquests casos, la pregunta clau no és “quina norma ha incomplert?”, sinó:
- Què està passant aquí?
- És un conflicte puntual o un patró?
- Quina funció compleix aquesta conducta per al menor?
- Què estem sostenint com a equip?
Quan aquestes preguntes no es fan, la resposta sol ser automàtica: conseqüència, sanció, advertiment. I al cap de poc temps, el conflicte torna a aparèixer.
La incoherència com a generadora de conflicte
Un dels focus de tensió més grans en els recursos no és la conducta del menor, sinó la incoherència de l'equip. Normes que s'apliquen de manera diferent segons el torn, el professional o el moment generen inseguretat, enfrontaments i un augment del desafiament.
Pel menor, la incoherència es tradueix en confusió. Per a l'equip, en desgast i retrets interns. En aquest escenari, la norma perd tota capacitat educativa i esdevé un element més de conflicte.
Treballar la coherència no vol dir rigidesa absoluta, sinó acords clars sobre quan i com es flexibilitza. I, sobretot, que aquesta flexibilització sigui compartida i argumentada, no improvisada ni individual.
Flexibilitzar no és cedir
Una de les pors més freqüents en els equips és que flexibilitzar una norma suposi perdre autoritat. Tot i això, l'experiència demostra justament el contrari: les normes que s'expliquen, es contextualitzen i s'apliquen amb criteri solen generar més legitimitat que les que s'imposen sense marge.
Flexibilitzar no és fer excepcions constants ni negociar-ho tot. És adaptar la resposta educativa a la situació concreta sense perdre el marc general. És sostenir el límit, però escollint com i quan aplicar-lo perquè tingui sentit.
Aquest matís, que sembla senzill, és un dels aprenentatges més complexos per als professionals que s'incorporen per primer cop a un recurs.
El conflicte com a oportunitat… si se sap treballar
No tot conflicte és un fracàs de la intervenció. Molts conflictes són, en realitat, oportunitats educatives. El problema és que requereixen temps, lectura i capacitat de sostenir la tensió sense resoldre-la de manera precipitada.
Treballar el conflicte implica:
- Escoltar sense justificar la conducta.
- Anomenar el que passa sense etiquetar el menor.
- Mantenir el límit sense escalar l'enfrontament.
- Acompanyar la frustració sense retirar-se emocionalment.
Res d'això no és intuïtiu. S'aprèn amb pràctica, supervisió i formació. Quan no es tenen aquestes eines, el conflicte es viu com una cosa que cal eliminar com més aviat millor. s, sinó d'adquirir eines reals per a una feina que és tan exigent com necessària.
Quan la norma es converteix en càstig
Un dels riscos més freqüents és que la norma s'utilitzi com a càstig encobert. Conseqüències desproporcionades, acumulació de sancions o retirada sistemàtica de drets solen respondre més al cansament de l'equip que no pas a una estratègia educativa.
Això no només no millora la conducta, sinó que reforça dinàmiques de confrontació i desconfiança. El menor aprèn a complir per evitar la sanció, no pas a comprendre el sentit del límit.
La intervenció socioeducativa hi perd la seva essència.
La intervenció amb menors no es juga només en les grans fites del procés, sinó en allò quotidià. Com es posa un límit, com es gestiona un conflicte menor, com l'equip sosté una norma sense trencar l'enllaç.
És aquí on es decideix si la norma educa o castiga, si el conflicte ensenya o cronifica, si el professional acompanya o es defensa. Pensar aquests aspectes no és accessori. És intervenir on realment passa la intervenció.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
