Una notícia que agita el debat
Les darreres setmanes, Màlaga ha estat escenari d'un fenomen que ha captat l'atenció nacional. La Fiscalia de Menors investiga al voltant de setanta casos de menors estrangers que haurien arribat a Espanya acompanyats dels seus pares i que, un cop aquí, van ser presumptament abandonats per ser tutelats pel sistema de protecció.
Els mitjans, amb més o menys rigor, han batejat aquesta situació com el fenomen dels “menes Erasmus”, una expressió que ha generat titulars cridaners, confusió i un intens debat social.
El terme combina l'acrònim MENA (menor estranger no acompanyat) amb la referència al programa universitari Erasmus, en un joc irònic que suggereix una “arribada planificada” per aprofitar-se del sistema de protecció. Tot i això, més enllà de la provocació mediàtica, el cas planteja preguntes de fons sobre el funcionament de la tutela pública, els límits del sistema i, sobretot, els drets dels menors migrants.
Entre l'alarma i la realitat
El primer que cal assenyalar és que la realitat és més complexa que la caricatura del titular. Els menors investigats no són “turistes de la protecció”, sinó nens i adolescents que, per una raó o altra, han quedat sense cura parental en territori espanyol.
En alguns casos, hi podria haver una estratègia familiar per assegurar un futur millor al menor; en altres, es tracta d'abandonaments reals o de situacions confuses en què el nen acaba sol, sense ningú que se'n responsabilitzi.
Qualsevol que en sigui la causa, el resultat és el mateix: un menor desemparat que necessita atenció immediata. En virtut de la Convenció sobre els Drets de l'Infant de 1989, i de la Llei Orgànica 1/1996 de Protecció Jurídica del Menor, Espanya està obligada a protegir qualsevol menor en situació de risc, sense distinció d'origen o nacionalitat.
Això vol dir que, fins i tot si se sospita un ús irregular del sistema, el deure de protecció és prioritari. La investigació judicial pot i ha de seguir el seu curs, però el menor ha de ser acollit i cuidat des del primer moment.
Els drets que no es poden posar en dubte
El soroll mediàtic no ha de fer oblidar allò essencial: els menors migrants són titulars dels mateixos drets que qualsevol altre nen.
El principi d'igualtat i no discriminació (article 2 de la Convenció) i l'interès superior del menor (article 3) obliguen els Estats a garantir-ne la protecció integral.
Això inclou el dret a l'educació, la salut, la participació social, la identitat cultural i, sobretot, un projecte de vida digne i segur.
En els darrers anys, Espanya ha fet passos importants per adaptar la normativa d'estrangeria al context dels menors tutelats. El Reial decret 903/2021, que va modificar el Reglament d'Estrangeria, va simplificar els procediments per a l'obtenció de permisos de residència i treball per a menors i extutelats, reconeixent-ne així el potencial d'integració i autonomia.
Per tant, més que un problema d'abús del sistema, la qüestió hauria de centrar-se en com garantir que aquests drets es compleixin eficaçment, fins i tot en situacions noves com les detectades a Màlaga.
El risc del llenguatge: quan les paraules etiqueten
L'ús del terme “mena” ja generava debat des de fa anys. A l'origen és una categoria administrativa, però la seva repetició en discursos mediàtics i polítics l'ha convertit en una etiqueta carregada de prejudicis.
Afegir-li ara el cognom Erasmus agreuja el problema: trivialitza el fenomen migratori, ironitza sobre la infància vulnerable i projecta una idea d'aprofitament o frau.
Les paraules creen imaginaris. Quan la societat associa “mena” amb perill, amb despesa o engany, es desdibuixa la veritable naturalesa de la infància migrant: nens i adolescents que necessiten cura, no desconfiança.
Per això, el llenguatge ha de ser una eina de comprensió, no pas de distorsió. En la intervenció socioeducativa, anomenar correctament és també una manera de protegir.
El paper dels professionals i del sistema de protecció
Els equips educatius i socials que treballen a centres d'acollida i protecció coneixen de prop la realitat després dels titulars. Saben que cada menor té una història diferent, i que darrere de cada expedient hi ha pors, traumes i esperances.
Quan un menor arriba, sigui quin sigui el seu origen o la seva situació, el primer pas sempre és garantir-ne el benestar i la seguretat. Després comença un procés llarg i delicat: avaluar-ne la situació, reconstruir-ne els vincles, oferir educació, acompanyar-lo en l'adaptació cultural i, finalment, preparar-lo per a l'autonomia.
El fenomen dels “menes Erasmus” planteja un desafiament afegit: com respondre possibles casos d'instrumentalització sense vulnerar drets ni alimentar prejudicis.
El sistema ha de reforçar els seus protocols de detecció, però també els mecanismes de mediació intercultural, la capacitat formativa i la comunicació pública. La transparència i la coordinació interinstitucional són claus per evitar tant la impunitat com l'estigmatització.
Més enllà del cas: una qüestió de mirada social
El debat sobre els menors migrants no acompanyats revela, en el fons, com una societat entén la infància i la igualtat. Quan el discurs es desplaça cap a la por, la sospita o la ironia, es perd de vista que lobjectiu últim del sistema de protecció és donar oportunitats i restituir drets.
És legítim revisar els procediments, detectar abusos o exigir responsabilitat als adults que incompleixen la llei, però això no es pot traduir en un càstig col·lectiu cap als menors.
La intervenció socioeducativa té aquí una funció decisiva: humanitzar el discurs. No es tracta només de gestionar recursos, sinó de construir relats que tornin als joves el nom, la història i la dignitat.
Cada noi que aprèn un idioma, que acaba els estudis o que s'incorpora al mercat laboral demostra que la inversió en protecció funciona, que la inclusió és possible i que els titulars alarmistes no expliquen tota la veritat.
La nostra missió: Protegir, Comprendre i Educar
L'anomenat fenomen dels “menes Erasmus” ha tornat a posar el focus sobre la infància migrant, però no hauria de convertir-se en una excusa per alimentar prejudicis ni per qüestionar drets bàsics.
Més enllà del soroll mediàtic, el que s'imposa és una reflexió serena: els menors migrants són sobretot menors, i la seva protecció no pot dependre de l'origen, del context o del relat periodístic del moment.
Davant els titulars, la intervenció socioeducativa ha de respondre amb humanitat, rigor i coherència.
Protegir primer, investigar després. Escoltar abans de jutjar. I recordar sempre que el llenguatge, l'actitud i les decisions que prenem com a professionals construeixen la societat que heretaran aquests mateixos nens i nenes.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
