Treballar amb nens, nenes i adolescents en l'àmbit socioeducatiu mai no ha estat una tasca senzilla, però en els darrers anys s'ha tornat clarament més complexa. No perquè els menors “siguin pitjors” ni perquè les famílies “no sàpiguen educar”, sinó perquè el context en què creixen i es desenvolupen ha canviat de manera profunda. I aquest canvi impacta de ple a la intervenció professional.
Els que treballen en recursos de protecció, justícia juvenil, programes educatius o dispositius terapèutics ho saben bé: els perfils són cada cop més diversos, les situacions més intenses i les respostes institucionals, moltes vegades, arriben tard o resulten insuficients. Al mig de tot això, els equips sostenen el dia a dia com poden, combinant formació, experiència, intuïció i, moltes vegades, un gran desgast personal.
Parlar dels reptes actuals de la intervenció amb menors no és fer una llista de problemes, sinó aturar-se a pensar què està passant i què se li està demanant realment als i les professionals del sector.
Menors amb històries cada cop més complexes
Una de les primeres realitats que apareix a qualsevol recurs és la complexitat de les trajectòries vitals dels menors atesos. No es tracta només de conductes disruptives, dificultats escolars o conflictes familiars aïllats. Darrere hi sol haver històries de ruptures, pèrdues, negligències, violència, inestabilitat o absència de figures adultes consistents.
Això obliga a revisar mirades simplistes. Moltes conductes que generen rebuig, cansament o frustració als equips tenen sentit quan s'entenen com a estratègies de supervivència, formes apreses de relacionar-se o respostes a contextos profundament desorganitzats. El problema és que el sistema no sempre deixa espai per a aquesta lectura pausada, i la intervenció acaba movent-se entre la urgència i la contenció.
El repte professional hi és precisament: intervenir sense negar la dificultat, però sense reduir el menor a la seva conducta ni al seu diagnòstic.
Quan la norma no és suficient
Un altre dels grans desafiaments apareix a l'aplicació de normes, límits i estructures. La intervenció socioeducativa necessita normes clares, coherents i compartides, però la realitat demostra que la mera aplicació d‟un reglament no educa per si sola. De fet, quan la norma s'aplica sense sentit pedagògic sol generar més conflicte que aprenentatge.
Molts professionals es troben atrapats entre allò que “diu el protocol” i allò que la situació concreta del menor requereix. Flexibilitzar no és improvisar, però tampoc no és rendir-se. Suposa prendre decisions fonamentades, assumir responsabilitat professional i sostenir-les en equip.
Això exigeix una cosa que no sempre es treballa prou: criteri professional. I el criteri no s'improvisa; es construeix amb formació, reflexió i experiència acompanyada.
Equips que sostenen molt més del que es veu
La intervenció amb menors no es fa en solitari. Es fa en equips que, moltes vegades, estan sotmesos a una pressió constant: torns exigents, situacions emocionalment intenses, escassetat de recursos i una alta expectativa social sobre allò que “s'hauria d'aconseguir” amb cada menor.
A això s'hi afegeix una realitat incòmoda: molts professionals arriben als recursos amb una formació teòrica sòlida, però amb poques eines per gestionar l'impacte emocional del treball diari. El contacte continuat amb el patiment, la frustració davant de processos lents o la sensació de no arribar a tot acaba passant factura.
Parlar d'intervenció implica avui també parlar de límits professionals, d'autocura i de la necessitat d'espais on pensar la pràctica sense sentir-se qüestionat o jutjat. No com un luxe, sinó com una condició bàsica per intervenir bé.
El risc de respostes ràpides a problemes complexos
En un context de saturació, és temptador cercar solucions ràpides: etiquetes, diagnòstics, mesures disciplinàries o derivacions constants. Tot i això, moltes d'aquestes respostes alleugen momentàniament el sistema, però no sempre ajuden el menor.
La intervenció socioeducativa necessita temps, coherència i continuïtat. Necessita professionals capaços de sostenir processos que no són lineals, que inclouen reculades i resistències. I això xoca frontalment amb una cultura de la immediatesa que també ha arribat als recursos.
Un dels grans reptes actuals és resistir la temptació d'intervenir només per apagar focs i recuperar espais d'intervenció amb sentit educatiu i terapèutic.
Formació especialitzada: una necessitat, no un complement
Tot això apunta a una conclusió clara: la formació generalista ja no és suficient. Intervenir amb menors exigeix coneixements específics, però també habilitats relacionals, capacitat d'anàlisi i comprensió profunda del context institucional en què es treballa.
La formació especialitzada permet al professional:
- Entendre què està passant més enllà de la conducta.
- Prendre decisions amb més seguretat.
- Sostindre el seu rol sense sobreimplicar-se.
- Treballar en equip des d'un llenguatge comú.
- Evitar el desgast prematur.
No es tracta d'acumular títols, sinó d'adquirir eines reals per a una feina tan exigent com necessària.
Intervenir amb menors implica avui assumir la complexitat sense perdre el sentit. Implica acceptar que no sempre es veuran resultats immediats, però que cada intervenció coherent deixa empremta. Implica també reivindicar el valor del treball socioeducatiu i la necessitat de professionals formats, acompanyats i reconeguts.
Pensar aquests reptes no és pas un exercici teòric. És una manera de cuidar la intervenció i als qui la sostenen cada dia. Perquè només des d'aquí és possible oferir a nens, nenes i adolescents més que contenció: una oportunitat real de canvi.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
