En els darrers anys, la salut mental de nens, nenes i adolescents ha passat del marge al centre del debat públic. Lluny de ser una problemàtica emergent, la salut mental infantojuvenil ha estat històricament invisibilitzada, especialment en contextos de vulnerabilitat social. Tanmateix, a la feina diària amb menors en situació de protecció, reforma o conflicte social, es fa cada vegada més evident que el patiment psíquic travessa la majoria dels processos d'intervenció.
Trastorns de la conducta, ideació suïcida, símptomes dissociatius, autolesions, consum precoç de substàncies o desregulació emocional greu no són manifestacions aïllades, sinó formes de expressió d'un trauma o patiment profund que requereix ser llegit, comprès i acompanyat des d'un enfocament professional.
La intervenció socioeducativa no substitueix l'abordatge clínic, però compleix una funció insubstituïble: pot detectar a temps, contenir sense patologitzar i sostenir processos complexos mentre s'articula la resposta terapèutica adequada.
De la conducta al símptoma: una mirada necessària
En contextos residencials, judicials o comunitaris, és comú que els símptomes de malestar mental s'expressin com a “mal comportament”: agressivitat, impulsivitat, aïllament extrem, desafiament a la norma o conductes autodestructives, però aquests signes no poden ser entesos exclusivament des del paradigma de la disciplina o el control conductual.
Una intervenció professional ha de fer el pas del superficial al profund, de la conducta al significat. Per això, és imprescindible que els equips educatius, tècnics i socials incorporin una mirada psicodinàmica i neuroafectiva, que els permeti:
- Comprendre les respostes de supervivència del menor (hiperactivació, evitació, congelació).
- Reconéixer que el comportament disruptiu moltes vegades és llenguatge no verbal del trauma.
- Substituir la interpretació moral (“no vol”, “no li importa”, “manipula”) per una interpretació professional (“no pot”, “no sap com”, “s'està defensant”).
Senyals d'alerta: quan hem d'activar mecanismes de suport
Els professionals de l'àmbit educatiu o social no diagnostiquen, però sí que han de saber identificar quan un menor necessita una avaluació clínica. Alguns senyals rellevants que requereixen observació i coordinació amb l'equip tècnic:
Canvis en la conducta:
- Pèrdua dinterès per activitats prèviament gratificants.
- Retraïment sobtat o aïllament social perllongat.
- Agitació extrema, impulsivitat o agressivitat desproporcionada.
Alteracions fisiològiques:
- Insomni persistent, terrors nocturns o fatiga constant.
- Conductes alimentàries inusuals: restricció extrema, atraconades o vòmits induïts.
- Descuit greu de la higiene o autonegligència.
Conductes de risc:
- Autolesions, ideació o intents suïcides (encara que no es verbalitzin amb claredat).
- Consum de substàncies de forma primerenca o com a forma de regulació emocional.
- Conductes sexuals desinhibides o perilloses.
Comunicació i cognició:
- Expressió verbal de desesperança, buit o odi cap a un mateix.
- Discurs incoherent, al·lucinacions o idees delirants.
- Dissociació: sensació de no estar al cos, mirada buida, desconnexió emocional.
Aquests signes s'han de registrar, compartir amb l'equip de manera no alarmista, i —si es mantenen o s'agreugen— justificar una valoració clínica per part de professionals de salut mental infantojuvenil.
Contenció educativa: intervenir sense envair ni medicalitzar
Una de les funcions fonamentals del professional socioeducatiu és oferir contenció emocional al menor en crisi. Contenir no és controlar, ni calmar tant sí com no, ni aplicar sancions correctives. Contenir és:
- Romandre amb el menor sense judici, fins i tot si està en una conducta disruptiva
- Aportar calma sense exigir calma: “jo puc sostenir això amb tu”.
- Anomenar el que passa sense envair: “sembla que estàs molt desbordat, vols que em quedi aquí?”
- Ser predictible: mantenir límits clars, no contradictoris, i no sobrereaccionar.
A més, la contenció emocional també implica una capacitat d'autoregulació del professional: no respondre des de l'impacte emocional, sinó des d'un lloc estabilitzador. Per això, el treball amb salut mental també exigeix formació a:
- Regulació emocional en adults.
- Prevenció del burnout.
- Supervisió tècnica i emocional.
Et recomanem el Postgrau en Intervenció amb Menors si vols especialitzar-te en la mediació amb menors.
La derivació: quan, com ia on
Detectar un possible problema de salut mental no implica intervenir clínicament, però sí que activar els protocols de derivació corresponents. L'èxit d'una derivació no depèn només de fer una trucada o d'emplenar un informe: exigeix coordinació, seguiment i comprensió dels límits institucionals.
Aspectes clau per a una derivació efectiva:
- Construir el relat clínic complet: no sols els símptomes, sinó el context familiar, la història de trauma, els canvis observats i els recursos que ja s'han intentat.
- Evitar etiquetes prematures: “és bipolar”, “és esquizofrènic”. És preferible parlar de signes d'alerta, disfuncions o desregulació.
- Incloure el menor en el procés, quan sigui possible, des d'un enfocament de drets: explicar-li què es farà, amb qui se'l posarà en contacte, i com se'n cuidarà la intimitat.
- Acompanyar la derivació amb presència educativa, sobretot en els casos més complexos o crònics. Derivar no és deixar anar.
En casos durgència (risc suïcida imminent, psicosi aguda, desregulació extrema), sha dactivar el protocol sanitari corresponent, amb suport de lequip tècnic, i registre detallat de les actuacions.
El treball en xarxa: salut, educació, protecció i reforma
La salut mental dels menors en contextos de vulnerabilitat no es pot abordar des d'un sol sistema. L´èxit de qualsevol intervenció clínica depèn de l´existència d´una xarxa coordinada que inclogui:
- Serveis de salut mental infantojuvenil.
- Equips de protecció de menors o justícia juvenil.
- Centres educatius.
- Famílies o referents afectius estables.
- Personal educatiu i tècnic dels recursos residencials o terapèutics.
Un error comú és pensar que un cop derivat, el cas “passa” a salut mental. En realitat, l'abordatge ha de ser conjunt, respectant els rols de cada sistema, però articulant objectius, ritmes i acompanyaments.
Cuidar la salut mental des del que és educatiu és possible (i necessari)
Davant una generació de menors creixentment exposada al trauma, la precarietat emocional i la incertesa vital, el treball socioeducatiu té un paper crucial en la detecció primerenca, la contenció afectiva i el sosteniment institucional de la cura.
No es tracta de psicologitzar tot. Es tracta d'entendre que allò que el menor expressa té sentit, que la salut mental no es construeix només en consultes clíniques, i que un educador, una educadora o un professional social format, conscient i compromès pot ser la primera baula a la cadena de recuperació.
Formar-se en salut mental des del que és educatiu és, avui més que mai, una condició de qualitat professional i de justícia social.
