Cada any centenars de nens, nenes i adolescents arriben sols a les fronteres d'Europa, emprenent trajectes migratoris marcats pel risc, la incertesa i, moltes vegades, el trauma. En arribar, són classificats com a menors estrangers no acompanyats (MENA), una categoria administrativa que, si bé els reconeix un estatus de protecció, sol anar acompanyada d'etiquetes, sospites i respostes institucionals que no sempre estan a l'alçada del mandat de protecció que imposa l'ordenament jurídic.
El 20 de juny, Dia Mundial del Refugiat, és una oportunitat per reflexionar críticament sobre l'enfocament amb què intervenim amb aquests menors. Perquè més enllà dels expedients i les estadístiques, parlem d'infàncies reals que han estat expulsades dels seus països, dels seus entorns i, sovint, dels marges de les nostres polítiques socials.
Una categoria administrativa que homogeneïtza realitats diverses
La legislació espanyola defineix el menor estranger no acompanyat com aquell nacional d'un país tercer, menor de 18 anys, que es troba en territori nacional sense un adult que legalment se'n faci responsable. Aquesta definició és operativa, però també perillosa si es converteix en l'únic prisma des del qual mirar el subjecte.
Sota aquesta etiqueta s'hi agrupen adolescents amb perfils vitals profundament diferents: alguns fugen de guerres o persecucions, altres de la pobresa estructural, altres han estat enviats per les seves famílies amb l'esperança d'una vida millor, i no són pocs víctimes de xarxes de tràfic. Tractar tots aquests menors com si compartissin una mateixa experiència migratòria i una mateixa necessitat d'intervenció és no només un error tècnic, sinó una forma de invisibilització institucional.
El risc és que s'hi intervingui “des del rètol”, en lloc de des de la història. Que es dissenyin recursos “per a MENAs”, sense tenir en compte les trajectòries, els vincles culturals, els duels migratoris o les violències sofertes. Aquesta homogeneïtzació és una forma d'exclusió solapada.
Acollir, diagnosticar, intervenir: el que passa als primers passos
El primer contacte entre el menor migrant i el sistema sol ser fred, despersonalitzat, carregat de desconfiança. En molts casos, se li realitza una prova de determinació d'edat sense garanties suficients, se'l deriva a centres d'emergència massificats i, durant setmanes o mesos, manca de documentació que permeti accedir plenament a drets bàsics com l'escolarització, l'atenció mèdica especialitzada o la participació en programes de formació.
Aquests primers moments són fonamentalss. No només pel valor legal o administratiu, sinó perquè marquen el tipus d'enllaç que el menor establirà amb el sistema. Si l'acollida es fa des de la desconfiança, la burocratització o la sospita, és molt probable que el jove retregui la seva demanda, activi estratègies defensives i rebutgi la intervenció institucional, encara que la necessiti.
Per això, és clau que els equips educatius i tècnics que intervenen en aquests contextos estiguin formats en trauma migratori, competències interculturals i lectura crítica del llenguatge no verbal. La prioritat ha de ser construir una relació de seguretat, no de control.
La construcció de l'enllaç educatiu: entre el respecte i l'agència
Molts menors migrants han desenvolupat estratègies de supervivència basades en la desconfiança envers els adults i en l'autogestió radical de les necessitats. Han après que demanar ajuda pot ser perillós, que mostrar vulnerable pot generar càstig, i que les figures d'autoritat no sempre protegeixen.
Per això, el treball educatiu amb aquests adolescents ha de ser especialment curós amb la manera com es construeixen els límits, es genera la norma, es transmet l'afecte i es valida la identitat. La tasca no consisteix a “integrar” per força, ni a imposar models de comportament aliens, sinó a crear espais on es pugui reconstruir la confiança, el desig de pertinença i el projecte de vida.
L'enllaç educatiu ha de partir del respecte absolut per la cultura d'origen, la llengua materna, els rituals religiosos o familiars, i evitar la infantilització dels que, malgrat la seva edat, han travessat experiències profundament adultes. Escoltar els temps, els silencis i les resistències és tan important com facilitar itineraris d'inserció formativa o laboral.
El risc del racisme institucional i la reproducció d'estigmes
Encara el marc legal reconeix aquests menors com a subjectes de drets, la veritat és que, a la pràctica, molts s'enfronten a barreres que no experimenten altres adolescents tutelats. Es dubta de la seva edat, se'n qüestiona el testimoniatge, s'activen protocols de seguretat sense justificació, o se'ls deriva automàticament a recursos especialitzats, segregats i amb baixa exigència educativa, com si la seva única expectativa de futur fos la supervivència laboral o la invisibilitat administrativa.
Aquest tractament diferencial no és neutre. Reforça una narrativa social que presenta el menor migrant com a sospitós, invasor o potencial delinqüent. Les etiquetes pesen: si els educadors, els tècnics o els mateixos companys repeteixen estereotips, el jove acaba per assumir que no se n'espera més que obediència o resignació. I això és una manera d'exclusió profundament violenta.
Per això, una intervenció ètica i professional exigeix identificar, anomenar i combatre les formes de racisme institucional que encara persisteixen en el sistema de protecció i justícia juvenil. Fer-ho no és ideològic, és tècnic.
Cap a una intervenció intercultural, restaurativa i garantista
Per respondre adequadament a les necessitats de la infància migrant, cal articular un enfocament que combini tres dimensions:
- La interculturalitat, entesa no com un recurs puntual, sinó com una mirada que valora els sabers, cosmovisions i pràctiques culturals del menor, adaptant les intervencions als seus contextos vitals.
- La justícia restaurativa, que permet treballar els conflictes sense criminalitzar, reconstruint el teixit relacional i afavorint la reparació simbòlica i afectiva.
- La perspectiva garantista, que posa al centre els drets del menor, més enllà de la seva situació administrativa, incloent-hi l'accés ple a l'educació, la salut mental.
- La participació activa i la possibilitat real de construir autonomia.
Aquest tipus dintervenció no és més costosa, ni menys eficaç. Al contrari: és l'única que pot sostenir processos reals d'inclusió, sense caure en la revictimització o en la integració forçada.
Conclusió: mirar més enllà de les sigles
Parlar d'infantesa migrant és parlar d'infantesa. De drets. D´acompanyament. De justícia social. Cada 20 de juny, el Dia Mundial del Refugiat ens recorda que migrar no desposseeix una persona de la seva humanitat, i que cap nen o nena ha de ser reduït a una etiqueta administrativa.
Per això, els qui intervenim amb menors migrants tenim la responsabilitat —i el privilegi— de mirar-los com a subjectes únics, amb història, desig i dret a construir futur.
T'agradaria aprofundir en aquest i altres temes relacionats amb el treball social amb menors? Matricula't al Postgrau en Intervenció amb Menors d'EIM i comença a treballar a la teva vocació.
