Hi ha un moment que molts professionals recorden amb claredat, encara que poques vegades es nomeni en veu alta. No sol passar el primer mes ni el primer any. Arriba després, quan la motivació inicial ja no compensa del tot el cansament acumulat. Un dia qualsevol, una situació que abans s?hauria gestionat amb calma es viu amb irritació. Apareix la sensació d'estar sempre apagant focs. I, gairebé sense adonar-se'n, la feina comença a pesar.
Parlar de desgast emocional en la intervenció amb menors no és parlar de manca de vocació ni de feblesa professional. És parlar d'un risc estructural d'un treball que implica una implicació emocional alta, contacte continuat amb el patiment i una responsabilitat constant sobre processos que no sempre avancen com s'espera
El cansament que no es veu
A diferència d'altres feines, el desgast en la intervenció socioeducativa no sempre és evident. No se sol expressar com a esgotament físic, sinó com una barreja difusa de cansament mental, frustració i pèrdua d'il·lusió. El professional continua complint, segueix acudint al recurs, però alguna cosa es va erosionant per dins.
Aquest cansament invisible apareix quan les situacions es repeteixen, quan els avenços són lents o quan les recaigudes semblen esborrar allò construït. També quan les expectatives –pròpies o institucionals– no s'ajusten al que realment pot oferir la intervenció.
A molts equips, aquest malestar es normalitza. S'assumeix com a “part del treball”, sense espais reals per pensar-ho o abordar-ho.
Entre la implicació i la sobre implicació
Un dels límits més difícils de construir en la intervenció amb menors és el que separa la implicació professional de la sobreimplicació emocional. Treballar bé implica involucrar-se, generar enllaç, estar disponible. Però quan el professional es converteix en l'únic suport emocional del menor, l'equilibri es trenca.
La sobreimplicació sol aparèixer de manera silenciosa: dificultat per desconnectar fora de la feina, sensació de responsabilitat excessiva, frustració intensa quan el menor no respon com s'espera. Lluny de millorar la intervenció, aquest excés sol generar respostes reactives, pèrdua de criteri i, a mitjà termini, desgast.
Aprendre a posar límits no vol dir desentendre's, sinó protegir l'enllaç perquè sigui sostenible.
L'equip com a factor de protecció... o de risc
L'equip de treball és un dels elements claus en la prevenció del desgast professional. Quan hi ha cohesió, espais de paraula i acords clars, l'impacte emocional de la feina es reparteix i es processa. Quan no, el risc es multiplica.
Els equips fragmentats, amb missatges contradictoris o sense espais de reflexió, tendeixen a personalitzar els conflictes. Allò que és estructural es viu com un fracàs individual. Això genera aïllament, desconfiança i una sensació de solitud professional molt difícil de sostenir.
Tenir cura de l'equip no és un afegit, és una condició bàsica per cuidar la intervenció.
Quan el malestar es converteix en norma
En alguns contextos, el desgast deixa de ser una cosa puntual i passa a formar part del funcionament habitual. Apareixen discursos cínics, humor defensiu, distància emocional excessiva o una aplicació rígida de la norma com a mecanisme d'autoprotecció.
Aquestes estratègies permeten continuar treballant, però a costa de perdre la dimensió educativa de l'enllaç. El risc no és només l'abandonament del professional, sinó la cronificació de pràctiques que ja no ajuden ni el menor ni el mateix equip.
Detectar aquests signes a temps és clau per evitar que el malestar s'instal·li com a cultura de treball.
Límits que sostenen, no que allunyen
Parlar de límits professionals sol generar incomoditat, com si impliqués fredor o desinterès. Tot i això, els límits ben construïts són una forma de cura, tant per al menor com per al professional.
Posar límits significa:
- No assumir responsabilitats que no corresponen.
- Compartir decisions en equip.
- Acceptar que tot no depèn de la intervenció.
- Reconéixer quan una situació supera el recurs.
Aquests límits permeten intervenir amb més claredat, reduir la reactivitat emocional i sostenir el treball a llarg termini.
Intervenir amb menors és una feina profundament valuosa, però també exigent. Reconèixer el desgast no és rendir-se sinó assumir la realitat de l'ofici. Tenir cura dels límits, l'equip i la pròpia formació no és un luxe, sinó una condició per continuar intervenint amb sentit.
Perquè només els que se sostenen poden sostenir els altres.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
