Quan es parla de depressió, la imatge que sol aparèixer és la duna persona trista, apagada, sense energia ni ganes de fer res. Aquesta representació, ja limitada per l'edat adulta, resulta especialment inadequada quan s'aplica a la infància. La depressió infantil existeix, però poques vegades es manifesta de la manera que esperem, i aquesta discrepància és una de les principals raons per les quals passa desapercebuda.
Molts nens i nenes deprimits no ploren, no es mostren abatuts ni verbalitzen tristesa. Per contra, poden semblar enfadats, desafiadors, irascibles o excessivament indiferents. Poden molestar, provocar, aïllar-se o fracassar a lescola. I precisament per això, el seu dolor sol interpretar-se com un problema de conducta, de límits o d'actitud, en lloc de com un senyal de patiment emocional profund.
Parlar de depressió infantil implica desmuntar expectatives adultes i acceptar una idea incòmoda: el dolor a la infància no sempre demana ajuda de forma amable. De vegades irromp, incomoda i descol·loca. I si no sabem escoltar-ho, es cronifica.
La tristesa no sempre és el símptoma principal
Un dels grans errors en la detecció de la depressió infantil és cercar tristesa explícita. A la infància, el malestar emocional sol expressar-se de forma indirecta, a través del cos, la conducta o el rendiment.
La irritabilitat persistent és un dels símptomes més freqüents. Nens que reaccionen amb enuig davant estímuls mínims, que semblen sempre a la defensiva o que esclaten amb facilitat. També és comú l'apatia, la pèrdua d'interès per activitats que abans eren plaents o una desconnexió emocional difícil d'explicar.
En altres casos, la depressió es manifesta mitjançant símptomes físics: mals de cap, molèsties abdominals, cansament constant o problemes de son. El cos parla quan les paraules no arriben, i en la infància això passa amb especial freqüència.
Quan aquests senyals s'interpreten com a “etapes”, “manies” o problemes de comportament, el patiment queda sense nom ni espai per ser elaborat.
Conducta i depressió: quan el dolor molesta
Molts nens i nenes amb depressió no passen desapercebuts; tot al contrari. Molesten. Interrompen. Desafien. S'enfronten a l'autoritat o trenquen normes. I precisament per això, poques vegades se'ls associa amb un estat depressiu.
En aquests casos, la conducta no és el problema, sinó la manera que troba el menor per expressar un malestar que no sap verbalitzar. La ràbia substitueix la tristesa. El desafiament reemplaça el plor. La provocació es converteix en una manera de demanar enllaç.
L'entorn adult, cansat o desbordat, sol respondre amb sancions, càstigs o etiquetes. Llavors el nen aprèn que el seu dolor no només no és comprès, sinó que a més genera rebuig. Aquesta experiència reforça la sensació d´incomprensió i alimenta l´aïllament emocional.
L'equip com a factor de protecció... o de risc
L'equip de treball és un dels elements claus en la prevenció del desgast professional. Quan hi ha cohesió, espais de paraula i acords clars, l'impacte emocional de la feina es reparteix i es processa. Quan no, el risc es multiplica.
Els equips fragmentats, amb missatges contradictoris o sense espais de reflexió, tendeixen a personalitzar els conflictes. Allò que és estructural es viu com un fracàs individual. Això genera aïllament, desconfiança i una sensació de solitud professional molt difícil de sostenir.
Tenir cura de l'equip no és un afegit, és una condició bàsica per cuidar la intervenció.
Depressió infantil i autoestima: sentir-se poc valuós des de ben aviat
La depressió a la infància està estretament lligada a una autoimatge deteriorada. Molts nens deprimits es perceben a si mateixos com a insuficients, maldestres, molestos o poc importants. Aquestes creences no sempre s'expressen verbalment, però guien la seva manera de ser al món.
El fracàs escolar, les dificultats relacionals o les comparacions constants reforcen aquesta percepció negativa. El menor no només pateix, sinó que a més es culpa per patir. Pensa que alguna cosa no funciona, que decep o que no mereix atenció.
Aquesta vivència és especialment intensa en nens i nenes que han crescut en contextos d'alta exigència, manca de reconeixement emocional o inestabilitat afectiva. Quan l'afecte està condicionat al rendiment o al bon comportament, l'error és com una amenaça a l'enllaç.
Quan l'entorn no ho veu (o no el pot veure)
La depressió infantil no només fa mal pel que provoca al menor, sinó per la solitud amb què sovint es viu. Molts adults no contemplen la possibilitat que un nen estigui deprimit. Altres ho intueixen, però no saben què fer o minimitzen la situació per por, desconeixement o esgotament.
Frases com "no té motius per estar així", "és molt petit per deprimir-se" o "ja se li passarà" invaliden l'experiència emocional i reforcen el silenci. El nen aprèn llavors a amagar allò que sent oa expressar-ho de formes cada vegada més desajustades.
En contextos de vulnerabilitat -protecció, acolliment residencial, entorns d'exclusió- aquest risc es multiplica. El patiment emocional queda eclipsat per urgències més visibles, i la depressió es confon amb mala conducta, desmotivació o manca de normes.
El risc de no intervenir a temps
La depressió infantil no abordada no desapareix sola. Es pot transformar, cronificar o reaparèixer en etapes posteriors amb més intensitat. Molts adolescents i adults amb trastorns depressius arrosseguen històries de malestar emocional no reconegut a la infància.
L'absència d'intervenció no sols perpetua el patiment, sinó que afecta el desenvolupament emocional, relacional i acadèmic. El nen aprèn a viure desconnectat de si mateix, a no demanar ajuda ia normalitzar el malestar com a part de la identitat.
Intervenir a temps no vol dir patologitzar la infància, sinó escoltar amb atenció i oferir espais de sustentació emocional abans que el dolor s'enquisti.
Acompanyar la depressió infantil: una mirada que té cura
Acompanyar un nen o una nena amb depressió implica, en primer lloc, creure'l. Creure que el seu malestar és real, encara que no s'expressi com esperem. Implica també generar espais segurs on es pugui sentir acceptat fins i tot quan està enfadat, apàtic o desconnectat.
La intervenció passa pel vincle, la validació emocional i la coherència de lentorn. No es tracta d'“animar” el nen, sinó ajudar-lo a posar paraules al que sent, a comprendre's ia sentir-se acompanyat.
Quan el menor percep que hi ha adults disponibles emocionalment, que no s'espanten del dolor ni el minimitzen, comença a construir-se un espai intern més segur. I en aquest espai, el malestar es pot començar a transformar.
Reconèixer que els nens també es poden deprimir no és alarmista; és responsable. Perquè quan el dolor es veu, es pot acompanyar. I quan s'hi acompanya, deixa de ser una càrrega que el nen hagi de sostenir en solitud.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
