L'autonomia no és un tret que apareix simplement amb l'edat. És una competència que s'aprèn, s'hi acompanya i es permet. En molts contextos educatius i residencials, observem nens i nenes que depenen excessivament de l'adult, no perquè no tinguin capacitat, sinó perquè no han tingut oportunitats reals per desenvolupar-la. Això és especialment freqüent en entorns on la sobreprotecció ha estat la norma, ja sigui per por, per exigències externes o per inseguretat adulta.
Aquest article planteja una reflexió sobre com els professionals podem promoure l'autonomia des dels nostres espais dintervenció. No es tracta només de fomentar que facin coses sols, sinó de crear condicions que els permetin sentir-se competents, capaços i confiats per actuar per ells mateixos, sabent que poden equivocar-se i tornar-ho a intentar.
L'autonomia com a necessitat psicològica bàsica
La necessitat d'autonomia forma part del nostre desenvolupament com a éssers humans. Implica poder prendre decisions, influir al nostre entorn, i sentir que allò que fem neix d'una elecció interna. A la infància, això s'expressa a través de petits actes: triar amb què jugar, decidir com resoldre un problema, explorar un espai amb llibertat. Però perquè aquesta necessitat s'expressi, l'entorn ho ha de facilitar.
A contextos sobreprotectors, moltes vegades s'anul·la la possibilitat d'elecció. Es respon abans que preguntin, s'actua abans que intentin, es decideix en nom de la cura. Això no només limita el desenvolupament d'habilitats pràctiques, sinó que debilita la seguretat interna i el sentiment de competència personal.
Diferenciar autonomia d´independència
És important no confondre autonomia amb independència. Un nen pot ser autònom encara que encara necessiti ajut per a moltes tasques. L'autonomia no vol dir que facin tot sols, sinó que participin activament en el seu propi procés, que puguin prendre decisions dins d'un marc segur i sentir-se autors dels seus èxits.
Educar per a l'autonomia és acompanyar sense envair. És permetre l'exploració, acceptar l'error com a part del procés i oferir suport emocional sense adreçar-se contínuament. És una forma de relació que confia en la capacitat del nen, tot i saber que s'equivocarà o trigarà més.
Claus pràctiques per cultivar l'autonomia
Des de la pràctica educativa o residencial, hi ha moltes maneres concretes d'afavorir l'autonomia. No requereixen grans canvis, sinó una disposició a observar, esperar i acompanyar:
- Proposar tasques ajustades a la seva edat i permetre que les facin al seu ritme.
- Oferir opcions reals per decidir (com organitzar el vostre espai, quina roba posar-se, quina activitat triar).
- Validar lesforç més que el resultat. Reconèixer quan han intentat alguna cosa, encara que no hagi sortit com s'esperaven.
- Tolerar la frustració del nen sense intentar resoldre-la immediatament.
- Fomentar el pensament reflexiu amb preguntes com: “Què podries fer diferent la propera vegada?” o “Què et va ajudar a resoldre'l?”.
Obstacles freqüents des del món adult
Moltes vegades, la dificultat per promoure l'autonomia no és als nens, sinó als adults. Ens costa veure'ls frustrar-se, equivocar-se, trigar més. Sentim la pressió dels temps, dels resultats, del judici extern. De vegades, volem protegir-vos de l'error, quan en realitat els estem privant d'aprenentatges valuosos.
En contextos professionals, també hi ha inèrcies que van contra l'autonomia: protocols rígids, estructures excessivament jeràrquiques, dinàmiques de control. Qüestionar aquestes pràctiques és part del treball educatiu: dissenyar espais més flexibles, oferir responsabilitats graduals, reconèixer la veu dels nens i les nenes en les decisions que els afecten.
L'impacte positiu de l'autonomia en el desenvolupament
Quan l'autonomia es promou, els beneficis són múltiples. Els nens desenvolupen més autoestima, tolerància a l'error, capacitat d'iniciativa i regulació emocional. Se senten útils, capaços i valorats pel que fan, no només pel que aconsegueixen.
A més, en entorns residencials o educatius, fomentar l'autonomia enforteix la convivència: disminueix la dependència emocional, afavoreix la responsabilitat compartida, i millora el clima general, ja que els menors se senten part activa del funcionament del grup.
Educar per a l'autonomia no és deixar sols els nens, sinó ser-hi presents sense intervenir constantment. És confiar en les seves capacitats, oferir acompanyament respectuós i permetre que lerror sigui una font legítima daprenentatge.
Des del nostre lloc com a professionals podem ser facilitadors d'aquest procés. Podem generar entorns on equivocar-se no sigui un fracàs, sinó una oportunitat. On decidir no sigui una càrrega sinó un dret. On créixer no sigui només adaptar-se, sinó construir-se amb sentit propi.
T'agradaria aprofundir en intervenció amb menors i treballar en aquesta àrea? T'informem sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors.
