Trauma infantil: una base invisible a la majoria dels casos d'intervenció
En l'àmbit de la intervenció amb menors, especialment en contextos de protecció i reforma, és freqüent trobar conductes difícils, desafiadores o fins i tot destructives per part de nens, nenes i adolescents. Tot i això, darrere de moltes d'aquestes expressions conductuals s'amaguen experiències traumàtiques no resoltes, que alteren profundament el desenvolupament emocional, relacional i neurobiològic del menor.
El trauma no és únicament el record d'un esdeveniment dolorós: és la manera com aquest esdeveniment queda allotjat al sistema nerviós, afectant la percepció de seguretat, l'autoregulació i la capacitat de vincular-se. La frase “no és el que et va passar, sinó com ho vas viure” és essencial per entendre per què dos menors que travessen una situació similar poden reaccionar de maneres completament diferents.
Què és el trauma complex i com afecta el desenvolupament infantil?
El concepte de trauma complex es refereix a l'exposició perllongada a situacions adverses en etapes primerenques de la vida, especialment quan són exercides per figures d'aferrament o ocorren en contextos on hauria d'existir protecció. Aquestes experiències inclouen abús físic, emocional o sexual, negligència crònica, violència de gènere presenciada o institucionalització primerenca i repetida.
Les conseqüències del trauma complex són multiestratègiques, afectant el menor a:
- El desenvolupament cerebral: S'alteren estructures com l'amígdala, l'hipocamp i l'escorça prefrontal, essencials per al processament emocional, la memòria i el control d'impulsos.
- El sistema d'aferrament: Es configuren estils insegurs (evitatiu, ambivalent o desorganitzat) que dificulten la creació d'enllaços segurs amb adults significatius.
- El sistema nerviós autònom: S'activa de forma crònica, generant hiperactivació (estat d'alerta constant) o hipoactivació (desconnexió emocional, embotament).
- La construcció del jo: Apareixen narratives internes marcades per la culpa, la vergonya, la desvalorització i la creença de no merèixer cura.
Aquestes alteracions es tradueixen en conductes que en contextos residencials o judicials solen etiquetar-se com a “problemàtiques”, quan en realitat són estratègies adaptatives de supervivència davant del dolor i la inseguretat.
Enfocament informat en trauma: un marc imprescindible per a la intervenció professional
Intervenir des d'una perspectiva informada en trauma (trauma-informed care) implica modificar no només les nostres tècniques, sinó també la nostra manera d'entendre i estar amb el menor.
- Seguretat física i emocional: El menor ha de percebre que no serà danyat ni exposat novament a situacions de vulnerabilitat.
- Confiança i transparència: La relació educativa o terapèutica s'ha de construir sobre la base de la previsibilitat, la coherència i el respecte.
- Suport a l'autonomia i l'autoregulació: S'acompanya el menor perquè recuperi el control sobre el seu cos, emocions i decisions.
- Col·laboració i empoderament: Es promou una participació activa en el procés d'intervenció propi.
- Sensibilitat a factors culturals, històrics i de gènere: Reconeixent que el trauma també està intervingut per les condicions socials de l'entorn.
- Evitar la revictimització: Dissenyant entorns, normes i relacions que no reactivin les ferides del passat.
Aplicar aquest marc requereix no només eines tècniques, sinó també un profund treball institucional i formatiu als equips educatius i tècnics.
De la conducta al significat: claus per a la pràctica educativa
Una intervenció veritablement informada en trauma implica una relectura constant de la conducta del menor. En lloc de centrar-se únicament en el control del comportament, cerca comprendre quina necessitat emocional o neurobiològica s'està expressant a través d'aquesta conducta.
Per exemple:
- Un menor que reacciona amb violència verbal o física a una petita correcció pot reactivar una vivència d'humiliació prèvia.
- La hiperactivitat, la impulsivitat o la incapacitat per concentrar-se poden ser signes d'un sistema nerviós en constant alerta, no de “mal comportament”.
- La fredor o la distància afectiva poden ser mecanismes d'autoprotecció davant d'un entorn que no ha estat segur en el passat.
En aquest sentit, el rol de l'educador o professional d'intervenció no és sancionar la conducta, sinó traduir-la, contenir-la i transformar-la. Això requereix formació específica en regulació emocional, estratègies de contenció no coercitives, i treball institucional en clima relacional, normes afectives i supervisió de casos.
La cura del cuidador: treballar amb trauma sense replicar-ho
Un dels reptes més grans dels que treballen amb menors traumatitzats és el impacte emocional que aquests vincles generen en el propi professional. És freqüent el fenomen de la transferència traumàtica: els professionals senten esgotament, impotència o frustració davant de respostes que semblen inexplicables o davant de la repetició de patrons disfuncionals.
Per això, qualsevol model d'intervenció amb trauma ha d'incorporar-ne també una dimensió d'autocura, supervisió i formació contínua, tant individual com col·lectiva:
- Espais de reflexió grupal (supervisió tècnica o emocional).
- Formació específica en trauma i aferrament.
- Suport entre iguals i treball en xarxa.
- Gestió institucional sensible a les emocions de lequip.
Un professional esgotat no pot generar seguretat. Un equip sostingut emocionalment pot transformar vides.
Conclusió: una nova ètica de la intervenció amb menors
Adoptar una perspectiva informada en trauma no és una moda ni una tècnica: és un canvi ètic en la forma de mirar el menor. Suposa reconèixer el dolor sense culpabilitzar, generar vincles reparadors sense envair, i construir relacions educatives basades en la confiança, la seguretat i el respecte.
La intervenció amb menors no pot continuar reproduint lògiques punitives o conductistes en contextos on el que realment es necessita és cura, contenció i comprensió profunda dels processos emocionals.
Formar-se en trauma, i aplicar aquest enfocament als centres, programes i serveis, és un dels passos més transformadors que pot fer un professional de l'àmbit social, educatiu o clínic.
