El desgast invisible dels que acompanyen
Treballar amb menors en contextos de vulnerabilitat és una de les tasques més nobles i, alhora, una de les més exigents. Als centres residencials, de reforma o en programes socioeducatius, els educadors, psicòlegs, treballadors socials i tècnics viuen cada dia realitats marcades per la pèrdua, el trauma i la incertesa.
Cada intervenció requereix presència emocional, paciència i una capacitat enorme de contenció. Però sovint, en aquest esforç constant per cuidar els altres, el mateix professional queda en segon pla.
El desgast emocional no sempre es nota immediatament. Es filtra en petites coses: un cansament que no passa, la irritabilitat, la sensació de no arribar, la dificultat per desconnectar o la pèrdua d'il·lusió per la feina.
Aquest fenomen, conegut com a fatiga per compassió o desgast per empatia, afecta especialment els qui s'impliquen amb intensitat en el patiment aliè. I si no s'atén, es pot transformar en burnout, és a dir, en esgotament professional profund.
Reconèixer-ho no és signe de debilitat: és el primer pas per protegir la salut emocional i garantir un acompanyament ètic i sostenible.
El mite de l'educador incansable
En l'àmbit social i educatiu persisteix una idea arrelada: que qui treballa ajudant ha de poder amb tot. El “bon professional” seria aquell que no es cansa, que sempre està disponible, que no es trenca, que deixa allò personal fora.
Aquest ideal, a més a més d'inhumà, és perillós. Ens porta a confondre la vocació amb el sacrifici i el compromís amb la sobreexigència.
Tenir cura no vol dir anul·lar-se. La veritable professionalitat és saber posar límits, reconèixer les pròpies emocions i demanar ajuda quan és necessari.
Un educador esgotat no pot acompanyar adequadament; un treballador social saturat perd capacitat d‟empatia; un psicòleg sense espai d'autocura corre el risc de desconnectar-se del propòsit.
Per això parlar d'autocura no és parlar de benestar superficial: és parlar de qualitat en la intervenció i de responsabilitat ètica envers els menors.
L'emoció com a eina professional
A diferència d'altres àmbits laborals, la feina amb menors no es limita a aplicar tècniques o protocols. La seva primera matèria és la relació humana.
Cada gest, cada paraula i cada silenci del professional tenen un impacte al procés educatiu. Per això, la gestió emocional es converteix en una competència clau.
Tot i això, per manejar les emocions de l'altre, primer cal saber manejar les pròpies.
La intervenció amb menors en situació de vulnerabilitat activa constantment emocions intenses: tristesa, frustració, ràbia, impotència o fins i tot por.
Negar-les o amagar-les només les amplifica. El més saludable és reconèixer-les, compartir-les i aprendre a regular-les, tant individualment com en equip.
Els espais de supervisió, coordinació i reflexió conjunta no són ni un luxe ni un tràmit burocràtic: són espais terapèutics per a l'equip. Permeten revisar casos, ventilar emocions, aprendre dels errors i evitar que la càrrega afectiva es cronifiqui.
Cuidar-se també és una manera d'educar
L'exemple de l'adult té un enorme pes en els processos educatius. Els menors observen, imiten i aprenen de la manera com els educadors es relacionen amb ells mateixos i amb els altres.
Un professional que es cuida, que gestiona el seu temps, que sap demanar suport i que posa límits saludables transmet valors fonamentals: respecte, responsabilitat i equilibri.
De la mateixa manera, un equip que cuida el clima intern i els vincles transmet coherència. La cultura de la cura mutu –on es reconeix l'esforç, s'expressen les emocions sense por i es comparteix la càrrega– genera un entorn més segur tant per als professionals com per als menors.
Tenir cura, en aquest sentit, no és egoisme: és una eina educativa i un acte de coherència institucional.
Estratègies reals per a l'autocura
L'autocura no consisteix a fer una llista de bones intencions (“voc al gimnàs”, “dormo més”), sinó a integrar pràctiques concretes i sostenibles dins de la rutina professional.
Algunes estratègies eficaces inclouen:
- Tenir cura dels ritmes: respectar els descansos, desconnectar els dies lliures i evitar endur-se la càrrega emocional de la feina a casa.
- Compartir emocions en equip: verbalitzar allò que pesa, demanar ajuda, recolzar-se en els companys i acceptar que no sempre es pot amb tot.
- Buscar supervisió professional: els espais de supervisió són una eina de salut mental col·lectiva, no pas una fiscalització del treball.
- Revisar expectatives: no confondre el desig d'ajudar amb l'obligació de salvar ningú. Leducació i la intervenció social són processos, no miracles.
- Tenir cura de la identitat fora de la feina: mantenir aficions, relacions personals i activitats que aportin benestar fora de l'àmbit laboral.
- Practicar l'autocompassió: tractar-se amb la mateixa comprensió que es te cap als altres.
Quan els equips aconsegueixen interioritzar aquestes pràctiques, el treball quotidià esdevé més equilibrat i més humà.
Les institucions també han de tenir cura
No es pot parlar d'autocura sense parlar de condicions laborals.
Els equips necessiten estructures que permetin el descans, la formació continuada, la supervisió i l'estabilitat. No n'hi ha prou de demanar resiliència individual si les institucions no promouen un entorn saludable.
Les organitzacions compromeses amb la infància han d'incorporar la cura professional com a part de la cultura interna: agendes que respectin temps de descans, canals d'escolta activa, acompanyament psicològic si cal, i lideratge que prioritzi el benestar de l'equip tant com el dels menors.
Un treballador cura educa millor, es comunica millor i és capaç de sostenir relacions de qualitat a llarg termini.
Tenir cura del cuidador no és una concessió: és una inversió ètica i professional en l‟eficàcia del sistema d‟atenció a menors.
En un món on la pressa i l'exigència són constants, aturar-se a cuidar-se és un acte de resistència.
Els professionals que acompanyen la infància vulnerable treballen a la frontera entre el dolor i l'esperança. Cada gest educatiu, cada conversa, cada intervenció és carregada d'implicació emocional.
Per això, la cura pròpia no és una opció secundària: és la base sobre la qual se sosté tota la resta.
Només qui està en equilibri pot oferir una estabilitat. Només qui se sent escoltat pot escoltar de debò. Només qui es cuida pot tenir cura sense trencar-se.
Cuidar-se per cuidar no és una consigna, és una filosofia de treball: una manera d'entendre la intervenció com un procés humà, compartit i conscient, en què el benestar del professional i el del menor estan profundament entrellaçats.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
