En tots els contextos educatius, socials i familiars hi ha una figura recurrent: el nen que molesta. Aquell que interromp, desafia, desborda, trenca el ritme del grup o qüestiona l'autoritat. És el nen assenyalat, corregit, expulsat de l'aula, derivat al despatx o convertit en el cas difícil de l'equip.
Poques vegades es parla del que hi ha darrere d'aquesta etiqueta. Perquè quan un nen molesta, incomoda també les nostres certeses, els nostres límits i la nostra capacitat de sostenir. Anomenar-lo com a problema resulta més senzill que preguntar-se què li està passant.
Aquest article no parla de normes ni límits des d'una lògica punitiva. Parla de conducta com a llenguatge, d'etiquetes que exclouen i de sistemes que, sovint sense voler-ho, expulsen emocionalment els qui més necessiten ser sostinguts.
La conducta com a forma de comunicació
Cap nen no es comporta malament perquè sí. Aquesta afirmació, repetida sovint, continua sent difícil d'aplicar a la pràctica quotidiana. La conducta infantil, especialment quan és disruptiva, compleix sempre una funció: expressar una cosa que no es pot dir d'una altra manera.
El nen que crida, interromp o desafia no està triant conscientment molestar. Està mostrant, a través del cos i el comportament, un desajust intern que no sap com regular. Es pot tractar de ràbia, por, frustració, inseguretat o necessitat profunda d'atenció i vincle.
Quan la conducta s'aborda únicament des del control o el càstig, el missatge que rep el menor és clar: allò que et passa no importa, només importa que deixis d'expressar-ho. I aleshores la conducta no desapareix; es transforma o s'intensifica.
Del comportament a l'estigma: el pes de l'etiqueta
El pas de “conducta difícil” a “nen problemàtic” sol produir-se de manera progressiva, gairebé imperceptible. Primer apareix la queixa, després l'advertiment, després l'etiqueta. El menor deixa de ser Joan o Maria per esdevenir “el que sempre la lia”, “el conflictiu”, “el que no pot”.
Aquesta etiqueta no només condiciona la mirada adulta, sinó també la identitat del mateix nen. Quan un menor escolta repetidament que molesta, que destorba o que sempre s'equivoca, acaba integrant aquest relat com a part de qui és. L'etiqueta es converteix en profecia.
A partir d'aquell moment qualsevol conducta seva s'interpreta des del prejudici. S'espera que falli, que trenqui la norma, que torni a molestar. I quan això passa, es confirma l'etiqueta. El cercle es tanca. la resposta sol ser automàtica: conseqüència, sanció, advertiment. I al cap de poc temps, el conflicte torna a aparèixer.
Càstig i exclusió: respostes que agreugen el problema
a resposta més habitual davant del nen que molesta és el càstig. Expulsions de l'aula, aïllaments, sancions o pèrdua de privilegis es presenten com a eines educatives, però en molts casos funcionen com mecanismes d'exclusió.
Aquestes respostes no ensenyen autoregulació, no reparen el vincle ni ajuden el menor a comprendre el que li passa. Per contra, reforcen la sensació de rebuig i augmenten la distància emocional amb els adults de referència.
Per a un nen que ja se sent fora de lloc, l'exclusió confirma el pitjor temor: no pertànyer. I quan un menor no se sent part del grup, deixa de cuidar-lo. El comportament empitjora, la intervenció s'endureix i el conflicte es cronifica.
L'adult davant del nen que desborda
El nen que molesta confronta directament l'adult amb els seus límits. Genera cansament, enuig, frustració i fins i tot rebuig. Reconèixer aquestes emocions no converteix el professional o la família en incompetent; les fa humanes.
El problema sorgeix quan aquestes emocions no es fan i es projecten sobre el menor. Aleshores, la intervenció deixa de ser educativa i passa a ser defensiva. S'actua per recuperar el control, no pas per comprendre.
Sostenir un nen que desborda requereix adults regulats, recolzats i acompanyats. Cap professional no pot intervenir adequadament des de l'esgotament permanent.
Cuidar l'adult és també una manera de cuidar el nen. Conducta i exclusió social: els nens que sempre sobren
No és casual que el “nen que molesta” aparegui amb més freqüència en contextos de vulnerabilitat social, protecció o reforma. Molts d‟aquests menors arrosseguen històries de trauma, negligència, ruptures vinculars o experiències reiterades de rebuig.
Quan el sistema respon a aquestes conductes amb més exclusió, reprodueix el mateix patró que el nen ja coneix. L'escola, el centre o el recurs educatiu es converteixen en un nou escenari on confirmar que no hi ha lloc per a ell.
La conducta, doncs, deixa de ser només un símptoma individual i es converteix en un símptoma del sistema. Un sistema que no sempre està preparat per incloure els que més desborden.
Una altra manera de mirar: de la sanció a l'enllaç
Canviar la intervenció amb el nen que molesta no vol dir eliminar normes ni justificar qualsevol comportament. Significa comprendre abans de sancionar i prioritzar l'enllaç com a eina educativa.
Una mirada alternativa implica:
- Preguntar-se quina funció compleix la conducta.
- Oferir regulació abans que càstig.
- Anomenar l'emoció darrere del comportament.
- Mantenir límits clars sense trencar l'enllaç.
Quan el nen sent que l'adult no l'abandona fins i tot quan s'equivoca, es comença a construir una experiència relacional diferent. I en aquesta experiència, la conducta es pot transformar.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
