Vivim en una època en què la tecnologia forma part de la nostra vida quotidiana des que obrim els ulls al matí. Els mòbils, en particular, han esdevingut una extensió de nosaltres mateixos. Per això, no és estrany que moltes famílies s'enfrontin a una de les decisions més complicades en la criança actual: quan és el millor moment perquè els nostres fills o filles tinguin el primer mòbil?
No és una pregunta senzilla. Ni té una única resposta. El que és clar és que no es tracta només d'una qüestió d'edat.
Més enllà de la pressió social
La majoria dels pares i mares que es plantegen regalar un mòbil ho fan pressionats per frases com “sóc l'únic de la meva classe que no en té” o “tots els meus amics ja en tenen un”. És cert que el desig de pertànyer al grup és una necessitat legítima en la infància i l'adolescència, però també és veritat que les dinàmiques escolars i socials han canviat radicalment.La pressió no ve només dels iguals, sinó també d'un entorn digital dissenyat per enganxar.
En aquest context, convé fer-se una pregunta més profunda: realment el meu fill o filla necessita un mòbil, o ho vol perquè el tenen els altres? Segons la Guia Som Connexió per a famílies malvades, aquesta distinció entre necessitat real i necessitat creada és fonamental. El mòbil, diuen, s'ha d'incorporar quan la família ho necessita per coordinar-se com a unitat convivencial —per exemple, si el/la menor comença a moure's amb autonomia per la ciutat—, no quan la necessitat respon exclusivament al desig de “ser com els altres”.
Aleshores, quina és la millor edat per donar el mòbil als fills?
La guia és clara: l'ideal seria endarrerir la incorporació del primer smartphone fins als 16 anys. I fins i tot, si es pot, fins als 18. Per què? Perquè abans d'aquesta edat no solen estar desenvolupades les competències necessàries per tenir autonomia responsable en l'ús, identificar els riscos o gestionar adequadament, cosa que implica tenir accés lliure a internet, xarxes socials i continguts de tota mena.
Ara bé, a un context social on això pot semblar una utopia, Som Connexió matisa: mai abans dels 12 anys. I si es decideix donar un mòbil abans, que sigui un sense accés a dades o xarxes socials, i sempre amb acompanyament i condicions clares.
Un camí progressiu, no un salt al buit
Un de els enfocaments més interessants que planteja la guia és pensar en la incorporació del mòbil com a procés per etapes, no com una única decisió puntual. Proposen un recorregut que va des de fer servir el terminal dels pares (abans dels 11 anys), passant per un telèfon familiar compartit (dels 11 als 13), fins arribar al primer terminal personal (entre els 13 i 15) i finalment a l'ús plenament autònom a partir dels 15 o 16 anys.
Aquest enfocament té diversos avantatges. Permet que el menor es familiaritzi a poc a poc amb l'eina, mentre desenvolupa habilitats d'autocontrol, judici crític i responsabilitat. A més, dóna marge a la família per establir normes, observar com les gestiona el menor i ajustar-les segons la seva evolució.
El pacte dús: una eina clau
Un recurs molt útil que proposa la guia és el pacte dús. No es tracta d'un simple contracte signat “perquè ho diuen els adults”, sinó de una proposta que ha de partir del mateix menor, almenys en les fases més avançades. El pacte recull aspectes clau com ara el temps dús permès, els horaris, els espais dús, les funcions autoritzades i què passa si no es compleixen les condicions. Aquest acord es revisa i s'adapta amb el temps, segons la maduresa del menor.
A més de establir límits clars, el pacte té una funció educativa molt poderosa: obliga el menor a reflexionar sobre el seu propi ús del mòbil ia fer-se coresponsable.
El mòbil com a eina, no com a premi ni càstig
Un altre error habitual és fer servir el mòbil com a moneda de canvi: “si et portes bé, t'ho dono”, “si suspens, t'ho trec”. Això, més que no pas fomentar una relació sana amb la tecnologia, la converteix en un objecte de desig o en una font de frustració, segons el cas. En comptes d'això, la guia insisteix que el mòbil s'ha d'entendre com una eina de coordinació familiar i d'accés progressiu a l'autonomia digital, no pas com un caprici o una amenaça.
Educar també és acompanyar en allò digital
En definitiva, decidir quan donar el primer mòbil no es pot reduir a una data concreta oa una moda passatgera. Requereix una mirada àmplia, capaç de tenir en compte la maduresa del menor, les necessitats reals de la família i els riscos associats a les noves tecnologies. També requereix temps, paciència i moltes converses incòmodes, d'aquelles que no tenen respostes clares, però sí molt de valor.
T'agradaria estudiar aquests i altres temes d'actualitat pel que fa al desenvolupament de la infància i l'adolescència? Informa't sobre el Postgrau en Intervenció amb Menors i treballa en allò que realment t'agrada!
